cròniques ultralocals
09.10.2007
Sostenibilitat VIII: Didàctica de la sostenibilitat
temes: Educació ultralocal, Planeta ultralocal, Sostenibilitat
etiquetes:

Revista Iber

Es pot “ensenyar” sostenibilitat? Al darrer número de la revista de didàctica de la geografia i història Íber, editada per Graó, hi ha un seguit de propostes per a intentar-ho. La novetat? Que es proposa ensenyar sostenibilitat des de l’àrea de Ciències Socials i Geografia i Història i no, com seria esperable, “normal” (i fins i tot rutinari), des de les Ciències Naturals.

A la part monogràfica de la revista, que s’anomena Desarrollo sustentable, es recullen cinc propostes encapçalades per una presentació a càrrec de Ramón López Facal.

En el primer dels articles, Prieto-Puga defensa la necessitat d’enfocar els problemes mediambientals des d’una perspectiva multidisciplinar, que incloga també una reflexió sobre el model de societat que els provoca. També insisteix en la conveniència d’explicar les claus econòmiques que condueixen a l’esgotament dels recursos i al deteriorament del medi.

A continuació Manuel González suggereix que s’enfoque la didàctica de la història des del punt de vista i els pressupòsits metodològics de la “història ambiental”. “El pasado puede ocupar un lugar muy importante en el correcto enfoque de los problemas ambientales e incluso en el diseño de alternativas sustentables.”, diu. Cal, doncs, un “gir ambiental de la història” que permeta tornar a considerar la naturalesa en relació amb la societat, una relació trencada per “l’il·luminisme racionalista”, “l’antropocentrisme” i “l’optimisme tecnològic” de la història decimonònica.

La “història ambiental” es definiria com “l’estudi històric de l’evolució i del canvi de les societats humanes, en el qual els processos naturals i socials es consideren com a ‘agents actius’ en una determinació permanent i mútua.”

Resulta suggeridor en aquesta línia l’enfocament “agroecològic” en la història ambiental, un enfocament que pot oferir solucions alternatives a l’agricultura industrial, en el sentit que l’estudi de casos històrics pot aportar informació, eines i recursos per al desenvolupament d’una agricultura ecològica.

La tercera de les aportacions la fa Lurdes Arias i es tracta d’una proposta d’unitat didàctica basada en el punt de vista de l’anomenat “ecofeminisme”, és a dir, la manera com les dones de societats tradicionals d’arreu del món estan defensant les formes de vida indígenes i les activitats agrícoles que estan en la seua base davant els intents d’introduir-los en sistemes de producció alienants, estranys, insostenibles, depredadors, que eliminen unes societats exemplars quant a l’explotació sostenible dels recursos naturals.

Lurdes Arias proposa que s’estudie el cas de les quebradeiras de coco, unes 300 mil dones de la regió de Sertão (Brasil) que es dediquen a collir i a partir els cocos de la palmera babaçu. D’aquesta palmera cocotera ho aprofiten tot: de la fulla fan els sostres de les cases, les portes, les finestres i també cistelles, sedassos de palla, estores; del tronc obtenen les bigues; amb la closca dels cocos, combustible; amb la polpa, menjar per als xiquets; finalment, de les ametles del coco extrauen oli per a cuinar, per a lubricar o per a fer sabó, o bé se les mengen al natural.

Les quebradeiras s’han organitzat per a defensar-se dels terratinents que els furten les terres, les dediquen al monocultiu i els impedeixen el pas als cocoters.

D’aquest cas, Lurdes Arias extrau tot un seguit d’exemples gràfics per planificar una unitat didàctica en què els principis bàsics de la sostenibilitat i els reptes de la globalització es poden ensenyar des de les ciències socials.

En l’article següent, un professor valencià, Josep Ciscar, mostra com es pot ensenyar educació ambiental des de la geografia i al voltant, quasi exclusivament, de les experiències que proporciona el cultiu i el manteniment d’un hort escolar ecològic i d’un jardí mediterrani gestionats amb models de sostenibilitat. Tot això, a l’IES Joan Fuster de Bellreguard (la Safor).

Finalment, Ramón López Facal tanca el monogràfic amb una proposta didàctica feta des de les ciències socials, la geografia i la història. Comença analitzant el nou currículum LOE per tal d’esbrinar l’espai que dedica a l’educació mediambiental i a les possibilitats d’ensenyar-la de manera interdisciplinar i tenint en compte tant l’àrea de Ciències Naturals, com la de Socials i Geografia i Història. L’objectiu final hauria de ser un canvi de comportament en els actuals estudiants i futurs ciutadans de ple dret. Constata que l’estructuració d’objectius i continguts que fa el MEC no facilita “l’aproximació holística que la naturalesa del problema requeriria”. En el cas de la història, s’insereix en els blocs de continguts de tota la vida sense tenir en compte l’estudi històric dels problemes ambientals.

La proposta de López Facal se situa també en la “història ambiental”: altres societats abans que la nostra es van enfrontar a greus problemes mediambientals que el seu mateix sistema social i econòmic havia provocat. Els anasazi nord-americans, els grecs de l’Àtica, els habitants de l’illa de Pascua o els remots sumeris.1

L’article, i amb ell el monogràfic, es tanca amb una proposta didàctica per a tractar els problemes ambientals en l’assignatura de Geografia de tercer d’ESO.

Com haureu pogut constatar, l’últim número d’Íber resulta suggeridor per a tots aquells professionals de l’educació que vulguen tractar el tema de la sostenibilitat d’una manera interdisciplinar, ço és, “nova”, “antirutinària”, “incitant”. I què hi ha de l’àrea de Llengua i Literatura? S’hi pot implicar també en l’ensenyament de la sostenibilitat? Segur. Algun dia en parlarem.

Referències completes:

Íber. Didáctica de las Ciencias Sociales, Geografía e Historia (monogràfic “Desarrollo sustentable”), núm. 53 (juliol-agost-setembre, 2007), Editorial Graó.

  • Ramón López Facal: “Presentación de la monografía”
  • Rafael Prieto: “Dos mundos posibles”
  • Manuel González de Molina: “¿Puede hacer algo la historia por el medio ambiente? El quehacer historiográfico y las preocupaciones del presente”
  • Lurdes Arias: “Un movimiento de mujeres que luchan por la sostenibilidad.”
  • Josep Ciscar: “La sostenibilidad desde la perspectiva de una ciencia social. Abordar la educación ambiental desde la geografía”
  • Ramón López Facal: “Educar para un mundo sostenible”
  1. Vg. W. Crosby: Imperialismo ecológico: la expansión biológica en Europa: 900-1900, Crítica, Barcelona, 1988; J. Diamond: Armas, gérmenes y acero: la sociedad humana y sus destinos, Debate, Madrid, 1998; J. Diamon: Colapso, Debolsillo, Barcelona, 2007. [tornar]

Imprimir (pdf)

02.10.2007
Sostenibilitat VII: No es pot créixer sense embrutar
tema: Sostenibilitat
etiquetes:

Xumenera de la fàbrica de sabó de Luis Marhuenda (Monòver)

Foto: Detall de la xumenera de l’antiga fàbrica de sabó de Luis Marhuenda entre el carrer Major, Lope de Vega i el Cantó del Mentirós (Monòver)



Fa uns mesos ens demanàvem si hi podia haver creixement econòmic sense efectes col·laterals en forma de contaminació gasosa. Doncs bé, no ha calgut la intervenció de cap economista conspicu per a donar-nos una resposta taxativa, un NO majúscul, tan majúscul com el núvol que ens envolta.

Ha estat el mateix govern espanyol qui ho ha reconegut en un Segundo Plan Nacional [Primer Plan (pdf)] que marca a les autonomies un calendari de reducció d’emissions diferent del previst. Aquest nou pla porta implícita la renúncia a complir els compromisos mediambientals abans d’octubre de 2010, data fixada -agafeu aire- per la Directiva sobre Sostres Nacionals d’Emissió de Contaminants Atmosfèrics aprovada per la Unió Europea.

Les fonts contaminants provenen del transport, de la producció d’electricitat i de la indústria química i es produeixen per la crema de derivats del petroli, carbó i gas.

Les excuses adduïdes pel govern espanyol són molt semblants a les que esgrimeix Xina, bàsicament demogràfiques, ja que el límit de les emissions permeses es fixa a tant per càpita:

  1. Ha crescut la població espanyola: es preveien 40’57 milions i ja són 44’11.
  2. Les tecnologies reductores d’emissions no han resultat eficaces.

El secretari general per a la -agafeu aire una altra volta- Prevención de la Contaminación y del Cambio Climático argueix també que Espanya és la vuitena economia mundial, es troba en el lloc vint-i-tres en la llista d’embrutadors i és, simultàniment, l’estat més ineficient en el control de la seua contaminació atmosfèrica.

La vella pregunta i unes altres noves ens ronden ara. Es pot créixer sense embrutar? “Creixement” econòmic i “desenvolupament” són la mateixa cosa? És bo tenir fills?

Qui tinga una llanterna que l’encenga.

Font:

20.09.2007
Sostenibilitat VI: El catxarro (in)sostenible
temes: Cultura popular, Sostenibilitat
etiquetes:


Imatges extretes del catàleg del canterer Ramón Mollá Castelló (1920 aprox.) reproduït dins Ilse Schütz, El bordado de Agost. Alfarería turística del siglo XIX, Museo de Alfarería-Ayuntamiento de Agost, 2000, pàg.38.

Els remitents del catxarro d’Argentona potser no s’han parat a pensar que aquest atifell tan inofensiu també és un productor de gasos d’efecte hivernacle i un consumidor de recursos no renovables.

Necessitem energia per a arrabassar a la terra l’argila necessària per a coure’l. Caldrà transportar aquesta argila fins a cal canterer cremant algun combustible. El canterer haurà de rentar i cribar bé l’argila i posarà en marxa el torn, que tal vegada funcionarà amb electricitat produïda desgavellant àtoms d’urani en alguna central nuclear. Finalment, encendrà el forn amb llenya o amb gasoil, o tal vegada amb gas natural o amb carbó i courà l’argila tendra fins al punt desitjat. El catxarro caldrà tornar-lo a transportar, ara fins al mercat, amb un nou consum d’energia. L’argila destinada a fer un catxarro no la podrem tornar a usar, i no tindrem nova argila fins dins de quaranta o cinquanta glaciacions.

El catxarro sostenible l’obtindrem només si anem fins a l’argiler amb un carro i una mula, si traiem l’argila amb un llegó i un cabasset. Si el torn el fem girar amb el peu. Si el forn l’encenem amb llenya de pins escombrats. Si la terrissa la portem al mercat amb la nostra mula i el nostre carro. Si el catxarro l’hereten catorze generacions successives. Si la mula l’alimentem amb productes naturals. Si l’energia que ha mogut el peu del terrissaire s’ha obtingut d’aliments naturals produïts i transformats en el rodal. Si el comprador ha anat a la plaça a peu. Si…

Com veieu, el catxarro també pot ser insostenible, encara que disposem d’un bon braó per a alçar-lo.

Enllaços relacionats:

Entrades relacionades:

17.09.2007
Sostenibilitat V: Torna el catxarro?
temes: Cultura popular, Sostenibilitat
etiquetes:

El passat 18 de juliol, dimecres, dos dies abans que tinguera lloc el consell de ministres que havia d’aprovar el paquet de mesures contra el canvi climàtic (ens hem ocupat de la qüestió en una entrada recent), la Fundació Terra enviava als governants espanyols un “catxarro” monover (o “botija” o “botijó” o “càntir” o “selló” o “porrona”, segons d’on sigueu) perquè el tigueren a mà si necessitaven refrescar-se durant l’estiu.

La iniciativa, anomenada “Càntirs contra el canvi”, havia comptat amb la col·laboració del Museu del Càntir d’Argentona i pretenia que els ministres i, de rebot, la ciutadania, es conscienciaren de la necessitat d’adoptar petites mesures individuals per tal de contribuir a la millora de l’estat de l’atmosfera. Mesures com per exemple la de refrescar l’aigua sense corrent elèctric usant un catxarro d’argila, una decisió que, a més d’evitar-nos el mal de gola que produeix la gelor extrema de l’aigua de la nevera, faria minvar la quantitat de gasos nocius alliberats a l’aire.

“Càntirs contra el canvi” és una més de les campanyes que sota el rètol “Jo sóc la solució” està portant a terme la Fundació Terra per tal de conscienciar el públic que els ciutadans, amb les seues decisions, poden influir positivament en la salut mediambiental del planeta.

El bon catxarro, com sabem bé a Monòver, és el catxarro que “suma”, és a dir, que transpira amb ganes. La frescoreta de l’aigua s’aconsegueix gràcies a l’evaporació de l’aigua que exsuden els porus de l’argila.

La Fundació Terra va presentar en la roda de premsa tot d’estris per a posar al dia l’ús de l’atifell, una corda i un mosquetó permetrien regular l’altura a què quedaria el broc per poder beure sense alçar a pols el càntir, i una planta estratègicament situada davall del recipient es beneficiaria d’un gota a gota molt oportú.

Millor de la nevera

Aquesta campanya dels catxarros sostenibles ha arribat a provocar alguna riallada sardònica, com la de l’escriptor Francesc Puigpelat.

Unes setmanes després de fer-se pública la notícia, Puigpelat reivindicava la gelor fantàstica de l’aigua refrigerada a la nevera i la bafarada refrescant llançada per l’split de l’aire condicionat i advocava perquè els catxarros es quedaren on estaven, és a dir, a les cambres o als museus, al costat de la planxa de carbó, la marraixa de l’oli o els motles de fer malenes.

El progrés tècnic aplicat a la millora de les condicions de vida va matar el catxarro i no tindria sentir ressuscitar-lo ara a base de crear mala consciència entre la població, opina Puigpelat.

Recuperar el catxarro

Nosaltres, de moment, hem optat per reciclatge, és a dir, la recuperació d’un catxarro retirat en una cambra, un atifell manufacturat a Agost pel canterer José Román en una data no precisada i que algú havia abandonat en un alforí quan es va comprar la primera nevera Corberó.

Ja posats a ser sostenibles, més val reciclar el vell càntir que no llançar-nos a adquirir catxarros i més catxarros en una voràgine consumista insostenible i improcedent. Perquè… esteu segurs que el catxarró, botijó, botija, càntir o selló és sostenible? Ho vorem en la següent entrada.

Entrades relacionades:

Enllaços relacionats:

05.09.2007
Sostenibilitat IV: La rella de demà
temes: Animals i plantes, Cultura popular, Sostenibilitat
etiquetes:


Foto: Oliveres de Paco el Romanero (La Pedrera, Monòver)

Quan Paco el Romanero veia pròxim el seu final, rosegat per un càncer en una edat encara primerenca, va deixar-ho tot preparat: va collir la vinya i va plantar unes oliveres que va tenir bona cura de deixar regant-se amb un sistema de degoteig. Encara que d’una generació jove, Paco havia aprés el codi del llaurador mediterrani, aquell mateix que havia enunciat el vell Cató: “Va plantar un arbre perquè es beneficiara una altra època.” El seu gendre no viuria de la terra, com ell tampoc no ho havia fet, però calia complir amb el mandat i plantar unes oliveres que destil·larien un oli que ell no tastaria.

És un lloc comú de la bibliografia sobre sostenibilitat la referència a la solidaritat intergeneracional i molt sovint se cita aquella màxima de l’economista romanés Georgescu-Roegen, que diu que el nostre automòbil d’avui és la rella que no es podrà fabricar el llaurador que ens succeirà demà. Com deia Ciceró: “Per vell que siga el llaurador a qui se li demane que per a qui sembra, la resposta és sempre la mateixa: ‘Per als déus immortals, que no volen que em conforme amb els béns dels meus avantpassats i desitgen que jo també els transmeta als meus descendents’.” (De Senectute)

Fa uns anys, Remedios Guardiola, una dona major, viuda i sense fills, ens va ensenyar una imatge de terracotta. Era una imatge de Sant Antoni de Pàdua molt antiga i d’una grandària respectable. Aquell Sant Antoni l’havia heretat per ser la germana major, tal i com havia sigut costum en la seua família segons una tradició secular. Ens contava Remedios que un dia li havien volgut comprar el sant. Li havien fet una bona oferta, ens deia, però com podia vendre una cosa que no era seua, protestava amb tota la naturalitat del món. Remedios, que no tenia fills, havia de passar aquella imatge a la següent generació. Tenia un problema, les hereves naturals eren les seues nebodes, però quina de les dues, si resulta que eren bessones?

La solidaritat intergeneracional o “distribució intergeneracional” com se l’anomena també, constituïa una part del codi de la nostra societat tradicional, d’allò que els entesos coneixen ara com a “ètica ambiental”. Tal volta ens tocarà recuperar-la i incloure-la en el codi ètic dels nostres temps. Ernest Garcia ho il·lustrava amb aquest exemple tan gràfic:

Han passat més o menys quatre mil cinc-cents anys des que es va alçar la piràmide de Keops. Quan haurà transcorregut un temps equivalent en el futur, els éssers humans que habiten aleshores el planeta, si és que encara n’hi ha, hauran de continuar pagant per mantenir sota control els residus nuclears d’alta activitat produïts per les centrals que avui subministren electricitat a les nostres cases. La reparació dels dipòsits deteriorats, les despeses corrents de les organitzacions de seguretat i altres costos derivats de la nostra pesada herència no els proporcionaran res a canvi. Podem imaginar que no sentiran cap a nosaltres la mateixa reverència encisada que ens inspiren avui els reis, arquitectes i peons de l’antic Egipte.

Referències completes:

  • La cita d’Ernest Garcia està treta de la pàgina 270 de la seua monografia (extremadament recomanable), Medio ambiente y sociedad. La civilización industrial y los límites del planeta, Alianza Editorial, Madrid, 2004. D’aquest tema s’ocupen les pàgines de la 268 a la 272. Del mateix autor teniu El trampolí fàustic: ciència, mite i poder en el desenvolupament sostenible, Germania, Alzira, 1995, sobre el tema vg. especialment el capítol 3: “La cultura de la suficiència” (pàg. 71-110). Aquest llibre es troba exhaurit, però el podeu trobar saldat a un preu irrisori al web de la llibreria París-Valencia (també hi ha una versió en castellà encara viva).
  • Les cites de Cató i de Ciceró són de l’article de l’economista Serge Latouche “¡Abajo el desarrollo sostenible! ¡Viva el decrecimiento convivencial!”, publicat a la revista Silence i recollit al volum col·lectiu editat per aquesta publicació titulat Objetivo decrecimiento, publicat per leqtor, Barcelona, 2006 (l’article ocupa les pàgines de la 23 a la 35, les cites són de la pàgina 30). El llibre el podeu trobar a internet a la llibreria llibertària La Malatesta.