cròniques ultralocals

El taronger se’m mostra descompost en una quadrícula verda que fragmenta la seua verdor lluenta. Fulles encreuades. La merla voldria ser rossinyol.

És més densa la vesprada en aquest dia festiu fet d’absències imprevistes i doloroses. Un Sant Josep humit, bromós, que em trasllada a d’altres. Eixamorada d’enyor la pensa s’envola.

Primer quadre. Una rebotiga del carrer Bouero, darrere del taulell d’una vella tenda de comestibles, la tenda que va ser de Barbereta i que ara és de Remediet, sa mare de Pepín, s’agüela de Jose. És la vespra i la família frig els bunyols al costat de la foraca. Hi regna una joia humil, feta d’escalfors antigues, de ritus tribals, d’aromes esfumats.

Segon quadre. Tenim tretze anys. Hi ha una eufòria nova, inèdita, primerenca en el nostre pas apressat mentres anem a casa de Jose, on menjarem bunyols de carabassa que ha fet Carmencita, sa mare, la dona de Pepín.

La merla a males penes modula la seua flauta fosca. Els núvols passen baixos, espessos, grisos. La terra exhala un alé fred.

L’instant s’atura en la punta d’aquesta fulla que tremola dins un quadre repetit.


El meu germà empelta la prunera. El meu germà talla, amb dues tisorades concretes, dues rametes de la prunera bona. Són dues rametes curtes, plenes de borrons a punt d’esclatar.

A continuació s’agimpona davant la prunera borda de les tres branques, obri els braços de la podadora i s’abraona als mànecs. Dues mogudes, llargues i grosses com el dit gros del peu, cauen a terra.

Llavors, amb un estri afilat va polint el tall. Afila una punta de les branquetes i obri, amb un gest delicat i precís, la vora de l’escorfa. En aquests talls clava les rametes afuades. Encercla amb una veta negra, plàstica, els contorns dels talls i hi escampa una pasta protectora.

La prunera borda, mutilada, pujarà amb l’impuls de la terra la saba bona, i una renovació interior la farà apta per al fruit dolç, carnós, tendre, estiuenc.

Quedem parats damunt la terra llaurada i humida, el pare i els dos fills, el que empelta, i el que escriu.

Un gafarró refila obstinat en un caramull ocult.