cròniques ultralocals
tema: Calendari
etiquetes:

Sant Pasqual

El dia de Sant Pasqual i els següents els pelegrins del tot el Vinalopó, l’Alacantí i el Baix Segura acudeixen a l’ermita de la Mare de Déu de Loreto, i a la cova del sant, situats al lloragaret de Montfort conegut com Orito (deformació popular de Loreto). En aquest lloc acudia el sant a pasturar el ramat que cuidava i hi va entrar en contacte amb els frares franciscans que hi construïen un convent per a l’orde. El 1564 es fa franciscà. Va morir a Vila-real el 1592. La seua vida la podeu llegir aquí, contada pel frare franciscà Julio Picó a partir de les notes autobiogràfiques que va deixar escrites el sant i que han tingut una transmissió atzarosa.

El pelegrinatge secular a Orito servia perquè els pelegrins feren vots davant el sant per demanar la seua intercessió i li portaren els exvots si la gràcia s’havia complit. Era també, com tot romiatge, una excusa per a l’esbarjo: dinar en el camp, passejar per la fira i festejar les parelles (segons el testimoni de Canyís en un escrit d’«El Pueblo» de Joaquim Amo, a principis de segle, on es descriu com els promesos aprofitaven el trontoll de carro per a arrimar-se).

La imatge de la Mare de Déu de Orito (o Loreto) es va trobar, segons la llegenda, el 1555 en aquell lloc. De la mateixa manera com es fa a Loreto (les Marques, Itàlia), la imatge pelegrinava per les parròquies properes durant tot l’any. Monòver també gaudia d’aquell privilegi ara perdut. Sabem per un treball de Baltasar Palicio1 que al segle XVIII a Monòver hi havia un carrer dedicat a Santa Maria de Loreto per la zona de la Forca. Si algun lector té més informació sobre aquesta qüestió o sobre d’altres d’aquesta entrada pot il·lustrar-nos afegint un comentari.

A Monòver, aquest dia, colles de xiquets treien a passejar un Sant Pasqualet damunt d’unes andes minúscules ornades de flors i ciris. La patuleia dels manyacos anava casa per casa demanant almoina mentre cantava aquesta cançó:


San Pascual bendito,
San Pascual Bailón,
santo milagroso,
santo del Señor [...]

Aquesta tradició perduda la va rememorar Paco Corbí amb la gràcia i la sensibilitat que el caracteritzen, en un article del darrer Programa de Festes: el podeu llegir aquí (pdf), per gentilesa de l’autor.

  1. “El desenvolupament urbà de Monòver durant el segle XVIII”, Programa de Festes 2001, Ajuntament de Monòver, pàg. 56-62. [tornar]

tema: Cultura popular
etiquetes:

El Cristo de Monòver

2. Els decibels

Una processó que es diu del Silenci, pot anar acompanyada de tants decibels? Hi ha la rebolica dels tambors i la del públic. La primera depén de vosaltres i tindria remei. La segona és més complicada de gestionar, però podria canviar si la processó baixara la seua intensitat sonora. L’any passat vau derrocar dues cases al vostre pas. No penseu que és excessiu?

L’actitud del públic és, en alguns casos, la del que va a un espectacle de masses. Alguns espectadors xarren en veu alta, criden, els sona el mòbil, es disparen flaixos, s’encenen focus per a gravar en vídeo… Tot el contrari del que demana un Dijous Sant. Si tens la paciència de llegir aquesta entrada que vaig publicar eixe dia i lliges també els capítols de La voluntad d’Azorín i de Purgatori de Joan Francesc Mira, si preguntes a persones majors, et podràs fer una idea de com es vivia el Dijous Sant a Monòver. Era un dia de penitència, recolliment, introspecció… silenci.

La solució, si voleu tornar a aquell esperit i voleu contagiar-lo als espectadors, és fàcil: no toqueu eixe dia, toqueu en sordina si es pot, toqueu d’una altra manera…