Passe per davall del castell de Petrer i, just quan enfile la recta de les Salinetes, l’antena del cotxe em porta unes veus hertzianes, unes veus que s’interpel·len, discuteixen i s’enfoten les unes de les altres. Sembla un ple municipal que té lloc ara mateix en algun lloc de l’espai elèctric. Parlen d’uns informes, d’uns PAIs, d’uns dos-cents milions de pessetes, d’algú que no s’ha alçat per a assistir a la celebració… Quan traspasse el collado de la Lloma Badada, les veus s’esfumen i les substitueix un soroll de fons, com si fregiren un ou.
Uns dies abans havia iniciat el retorn a l’urbs, seguint aquell moviment migratori dels xorovitos monovers: del poble al camp quan arriba l’estiu i del camp al poble quan refresca a la nit. M’havia trobat al carrer Fonament la mateixa penya sense posar des de fa 25 anys; l’absència d’aquella barana que vam demanar fa una legislatura i mitja per a evitar caigudes greus al solar de baix; aquells cagallons de gos i aquelles mates bordes que no desapareixeran fins pocs dies abans que l’Encuentro arribe a la plaça de la Malva; aquells taulons plantats de quan l’alcalde Peiró gastava albarques. Tot ben a la voreta del lloc d’on venien les veus.
Unes veus, els propietaris de les quals, hauran de fer un gran esforç d’aquí al dia de les votades (que ja s’olen darrere del cantó com les malenes de Barberín des de la replaceta del Mancebo), si volen que els monovers estiguen disposats a consumir l’energia necessària per a traslladar-los, a ells i al seu vot, fins a l’urna més propera.