cròniques ultralocals
tema: El meu país
etiquetes:

Passe per davall del castell de Petrer i, just quan enfile la recta de les Salinetes, l’antena del cotxe em porta unes veus hertzianes, unes veus que s’interpel·len, discuteixen i s’enfoten les unes de les altres. Sembla un ple municipal que té lloc ara mateix en algun lloc de l’espai elèctric. Parlen d’uns informes, d’uns PAIs, d’uns dos-cents milions de pessetes, d’algú que no s’ha alçat per a assistir a la celebració… Quan traspasse el collado de la Lloma Badada, les veus s’esfumen i les substitueix un soroll de fons, com si fregiren un ou.

Uns dies abans havia iniciat el retorn a l’urbs, seguint aquell moviment migratori dels xorovitos monovers: del poble al camp quan arriba l’estiu i del camp al poble quan refresca a la nit.Ajuntament de Monòver M’havia trobat al carrer Fonament la mateixa penya sense posar des de fa 25 anys; l’absència d’aquella barana que vam demanar fa una legislatura i mitja per a evitar caigudes greus al solar de baix; aquells cagallons de gos i aquelles mates bordes que no desapareixeran fins pocs dies abans que l’Encuentro arribe a la plaça de la Malva; aquells taulons plantats de quan l’alcalde Peiró gastava albarques. Tot ben a la voreta del lloc d’on venien les veus.

Unes veus, els propietaris de les quals, hauran de fer un gran esforç d’aquí al dia de les votades (que ja s’olen darrere del cantó com les malenes de Barberín des de la replaceta del Mancebo), si volen que els monovers estiguen disposats a consumir l’energia necessària per a traslladar-los, a ells i al seu vot, fins a l’urna més propera.

A la reentrada de setembre ens hem de fer ressò de la desaparició, als 64 anys, de Toni Mestre, que va ser periodista radiofònic, llibreter i poeta. La notícia ens arribava via les necrològiques d’El País l’endemà del seu traspàs, el dia 28 de juliol. Antoni Mestre va ser el conductor d’un programa de ràdio revolucionari, De dalt a baix, un programa que des de 1974 va servir per a usar la llengua en un mitjà de gran abast popular com la ràdio, del qual havia estat exclosa com de tants altres.

Mestre havia fundat a València, juntament amb Frederic Martí, la llibreria Ausiàs March, una d’aquelles llibreries emblemàtiques que van contribuir a la difusió dels llibres valencians i a la lluita antifranquista. Amb l’arribada de l’autonomia, Mestre, com tants d’altres (haurem de recordar els casos d’Ovidi Montllor o de Raimon que mai no han actuat a la radiotelevisió valenciana), va quedar marginat dels mitjans audiovisuals públics que es posaven en marxa i va acabar fent ràdio en castellà. Com a poeta va guanyar el 1981 el Premi Jordi de Sant Jordi de poesia amb el poemari Fletxes de vent i com a periodista el Premi Nacional de Radiodifusió de la Generalitat de Catalunya, l’any 2001. Antoni Mestre havia estat fa un any i mig al Fondó de Monòver, acompanyant Frederic Martí, que hi presentava el llibre La ciutat trista en la Macromona del Sud d’aquell any.

Si voleu disfrutar de la dicció impecable de Toni Mestre i dels textos enlluernadors d’Enric Valor, vos recomane els tres Cds que contenen les rondalles “La rabosa i el corb”, “Comencinda, Secundina i Acabilda” i “La mare dels peixos”. Aquests discos, produïts per Mestre i Edicions del Bullent i editats per P.M. Productions, haurien d’estar en qualsevol casa amb xiquets (o sense) i mereixen una difusió que malauradament no tenen els productes culturals fets en valencià al País Valencià. Jo els vaig adquirir a telefonant a la llibreria Tres i Quatre de València (tel. 963529110); me’ls van enviar contrareemborsament.

P.S. (25/9/2007): Ara podeu llegir a Vilaweb una entrevista inèdita que li va fer Elvira Castelló.

tema: Quadrets sense marc
etiquetes:

Quan veig el meu fill com mastega a grapats, goludament, la terra d’on venim i on tornarem, me’n recorde d’un text que vaig llegir, fa molt de temps, de Curzio Malaparte, el controvertit escriptor toscà, que va passar de propagandista de Mussolini al confinament a Lípari i d’aquí a ajudant de camp de les tropes nord-americanes desembarcades a Salerno.

En “Terra come me”, narració inclosa en el volum Donna come me, Malaparte descriu els àpats terrals que, amb la seua germana Edda, celebrava a la seua Prato natal. En excursions gastronòmiques cada vegada més llunyanes, Edda i Curzio anaven amunt i avall tastant les terres de la seua contrada nadiua, assaborint tots els matisos del dolç, de l’agre o del salat, sentint les textures variades (grasses, espesses, lleugeres, trencalloses, cruixents, pastoses, elàstiques, granuloses) dels sòls circumstants; rosegant alturons, mastegant aiguassants, llepant cantals, empassant-se terrossos, lloscos, marges, xuclant argiles i llicorelles, paladejant rocs, fins a trobar l’humus originari a l’hort familiar.

“¿Què resta ja de mi, de l’infant que vaig ésser?” es demana Fuster en aquell poema entendridor i inquietant alhora que és “Infant que jo vaig ésser” del poemari que dóna títol a aquesta entrada de hui: Terra en la boca. Tal vegada ens reste un solatge de la terra de l’hort familiar on ens van pastar, un polsim dels elements químics primigenis del rodal on ens vam criar i que una remota supernova va escampar durant el seu trànsit explosiu.

tema: Donotes i homenots
etiquetes:

Oriana Fallaci a VietnamOriana Fallaci ha pujat al cel dels periodistes. Per als joves antimundialització la reportera italiana era una senyora gran, islamòfoba, que havia escrit un article crític amb el món musulmà al Corriere della Sera poc després dels atacs terroristes de l’11 de Setembre.

Per a mi Oriana Fallaci és aquella jove de cos esquemàtic i esperit intrèpid que va entrevistar Nguyen Ngoc Loan, el cap de la policia sud-vietnamita que, poc abans, havia passat a la història per descarregar, davant de la càmera, i amb un gest de mandrosa displicència, un tret de pistola sobre el cap d’un jove vietcong acabat de capturar.

És també l’autora de Niente e così sia, un llibre que és la seua crònica particular de la Guerra de Vietnam i de la matança dels estudiants mexicans a la Plaza de las Tres Culturas, l’any 68, lloc on va rebre, ella també, tres trets de metralladora; un llibre, el títol del qual és la resposta a la pregunta inicial de la seua neboda, just abans de anar-se’n a Saigon: “Què és la vida?”.

Fallaci és també la dona que havia pogut entrevistar Khomeini i que havíem vist entrevistada al seu torn per la RAI al seu apartament de Manhattan envoltada dels records de tantes campanyes periodístiques: no puc oblidar aquell casc d’acer folrat de tela de camuflatge amb la paraula “press” estampada damunt col·locat al prestatge del saló diminut, enorme i intimidatori, al costat del cap de la seua fràgil propietària.

temes: Activitats culturals, El meu país
etiquetes:

El passat 2 de setembre el Correllengua va iniciar la seua correguda anual a Andorra. Enguany se celebra el desé aniversari d’aquesta cursa de relleus reivindicativa que organitza la Coordinadora d’Associacions per la Llengua. El lema de l’edició del 2006 és “Una llengua viva, un poble en marxa”. Les quatre flames que recorreran els territoris de parla catalana es van encendre als casals de Xangai, Melbourne, San Diego i Buenos Aires. Des d’aquests quatre punts, les quatre columnes del Correllengua es repartiran per tot el domini lingüístic. Cadascuna de les columnes rep el nom d’un personatge important de la cultura catalana, en l’edició d’enguany seran: el cantant illenc Guillem d’Efak; l’escriptor principatí Avel·lí Artís Gener, conegut per Tísner; l’escriptor de Mequinensa Jesús Moncada i el cantant alcoià Ovidi Montllor. El Correllengua arrematarà a Perpinyà el 4 de novembre. La idea del Correllengua va sorgir com a imitació de la cursa en defensa de l’eusquera coneguda com Korrika. Aquesta cursa de relleus l’organitza des de 1980 al País Basc l’associació AEK.

A Monòver s’organitza el Correllengua des de 1996, primer a càrrec de l’Associació Cívica “El Bull” i des de l’any 2001 pel Casal Jaume I, amb la col·laboració del Club d’Atletisme Monòver, les escoles monoveres i l’ajuntament. L’eixida tradicional de la Flama de la Llengua ha sigut el Carxe primer i després el Pinós. La ruta fins a arribar a Monòver discorre, doncs, des de ponent a llevant, des l’extrem sud-oest de la llengua, en els límits amb Múrcia, cap a l’est. El recorregut segueix una ruta mil·lenària apartada de les carreteres convencionals, el corredors travessen un paisatge de vinyes i muntanyes d’una gran bellesa a finals de setembre i començaments d’octubre. L’itinerari passa pels llogarets de les Enzebres, el Xinorlet i les Cases del Senyor i els paratges del Xirivell, la Canaleja, Madara, la Safra, el Bilaire, el Secanet, el Bull, el Belig, la Venda de Blai i a continuació els carrers de la ciutat de Monòver. Els corredors arriben a la plaça de la Sala on les autoritats i entitats reben la flama. Encara no es coneix el guió d’actes del Correllengua 2006 a Monòver, tan aviat com es conega donaren la informació des d’Ultralocàlia.

Font: Martí Crespo (Presència) i Ultralocàlia.