Una dona travessa una autovia amb un ramell de flors, passa els dos carrils, salta l’empara de la mitjana i s’endinsa pels baladres. Vol enganxar el ram i, mentre ho fa, s’engega el record i, amb ell, la narració. Un ram de flors és el títol d’aquest conte de Joaquim Gonzàlez Caturla publicat al recull col·lectiu Escriure el País. Aquesta imatge suggeridora i inquietat de la dona que desafia el trànsit embogit i indiferent, obri i tanca el relat d’una vida. Com altres vides arranades o trencades que s’amaguen darrere de cadascuna d’aquestes ofrenes florals que sorgeixen sobtadament en una vorada de carretera.
Aquestes vacances he rodat per carreteres murcianes i manxegues i també, aquí i allà, s’apareixien aquestes fites funeràries. En un voral, agarrades a una barrera, al costat d’un molló, un ram de flors, flors fresques, ja pansides, o definitivament mortes. De vegades en un gerro, altres voltes dins d’una botella de plàstic o, sintètiques, abraçades a un arbre, quasi eternes. Un recordatori, un senyal de dol, just en el punt en què l’ànima abandonà el cos.
A Monòver també hi ha un d’aquests memorials. Es troba en la cantonada del camp de futbol, enfront del camí de l’Escorxador. Un ram de flors i una placa de marbre. Tal vegada invisibles ja per als autòctons, no per a qui un any darrere de l’altre, canvia el ramell… durant 48 anys! “Aquí falleció en accidente Salvador Bailén Beltrán el 11-10-1959.” La placa s’ha trencat per una vora, ha superat les remodelacions que ha patit la paret on la van clavar un dia. Sempre he sabut que hi era. Ara l’he vista.
Al fotògraf Diego Caballo també el va impressionar aquest ritual. Tant, que es va dedicar durant tres anys a buscar aquestes ofrenes i a retratar-les. El resultat del seu treball és “Flores en el arcén”, una exposició de trenta fotografies en blanc i negre disparades en diferents punts quilomètrics. L’últim d’aquests punts, el punt i final, va ser el marge de la carretera on va morir el seu fill de 29 anys.
Extres:
“Flores en la carretera, “ per Sebastián Díaz, publicat a Al margen.net. Revista de Literatura (maig, 2004)
La novetat d’aquestes eleccions municipals serà, de totes totes, la influència que els mitjans digitals poden tenir sobre els internautes monovers. Repassem-los.
El meu fill de dos anys mira la televisió local. Veu com arriba una colla disfressada a la porta de l’ajuntament. Una colla de xiquets acompanyats de les seues mares. La càmera filma el grup i enquadra la mare del xiquet que mira la televisió. Sa mare. En un moment donat la mare desapareix del camp i el xiquet la busca per la pantalla, la crida, vol que torne a aparéixer, la crida més encara. La mare real és al seu costat, però ell reclama la mare televisiva que ha eixit de l’enquadrament. Aquesta anècdota em feia pensar en el poder de les imatges i en l’aprenentatge del discurs audiovisual. La lectura de les imatges en moviment no és un procés innat, s’aprén. 
