cròniques ultralocals
25.06.2010
La penúltima vida de Pisquetes
tema: Donotes i homenots
etiquetes: ,

Foto: Rafael Poveda

Quantes vides pot viure una persona? Pisquetes va decidir viure’n unes quantes quan la majoria donem per bona la que s’acaba. Als 65 va regalar les pipes i se’n va passar al poliol.

Sent cronista oficial es va enrolar en un vaixell de joves “catalanistes” (o el que siga). L’acta fundacional de l’Associació Cívica per a la Normalització del Valencià “El Bull” mostra la imatge d’un impossible local que va intentar fer-se possible. Pepe feia de tesorer, qui escriu això de president, la meua germana Ester de secretària, Juanjo Alcaraz de vicepresident i de vocals hi constaven Joan Serrano i Rafael Poveda, pels voltants s’hi movien també Frederic Johnson, Ramon Molina i alguns altres. Ajuntar-se amb aquesta patuleia li suposava a Pepe haver de donar tota classe d’explicacions al Casino Nou i, de rebot, haver de sentir tot de teories conspiratòries contra nosaltres. Ens va acompanyar a les manifestacions del 25 d’Abril, al Carxe, a l’eixida de la Flama del Correllengua. Amb nosaltres se’l veia rejovenit, el poliol li provava.

Després van venir els avatars de la política local, que ens van portar d’un costat a l’altre, mentre alguns intentàvem mantenir-nos agarrats a la roda del timó. Ell també va quedar despentinat en alguna ocasió; llavors, quan bufava el vent d’una altra banda, hi havia qui li augurava un cessament expeditiu del seu càrrec de cronista. De governs PP-PSOE-EU passàvem a PSOE-Bloc i d’aquí a un doble PP-EU-GIM; mentre les línies polítiques es movien d’aquí cap allà, n’hi havia que es trobaven col·locats per uns o per altres (o s’anaven posant ells mateixos) en una part o l’altra de la ratlla.

Al final el vaixell va embarrancar, vam saltar uns per aquí i altres per allà. Ara moltes conquestes d’aquells anys s’han perdut (el gabinet municipal de normalització lingüística, per exemple), mentre l’ús oficial de la llengua ha arribat a uns nivells de notòria irrisorietat, quan no d’oberta hostilitat per part del govern municipal. Uns pocs van persistir al Casal, uns altres se’n van anar a sa casa i alguns van canviar de trinxera. Pepe va continuar fent de cronista, escrivint a El Veïnat i a Convivencia, la revista de la llar del pensionista.

Com a cap de cultura del Casino va organitzar amb Brauli Montoya, el juliol del 2006, la presentació de les actes del II Congrés d’Estudis del Vinalopó que s’havia celebrat a Monòver de la mà del CEL i del regidor Serrano. Aquell dia, i gràcies a Pepe, un “catalanista” va parlar en públic al Casino Nou, i ho va fer en “lo més bell monoveresc” que va ser capaç d’entonar. Segurament va ser la primera i la darrera vegada en mooolts anys que es va sentir el monover fabrià en una Sociedad Cultural que l’havia proscrit dels usos cultes, mentre el mantenia per a jugar al parxís o fer tabola al bar.

Com a cronista, la seua sèrie d’històries de vida per carrers serà el seu llegat més preuat. A pesar que la sintaxi va ser sempre la seua principal enemiga, Pepe Poveda ho compensa, en aquestes visions d’història local, amb el relat viscut, l’anècdota viva i la ironia monovera que sempre van caracteritzar la seua conversa. Em consta que aquest va ser el seu projecte més ambiciós, un projecte que ha tingut continuadors, com un llarg poema narratiu de Llorendal dedicat al carrer de la Sénia (des de la replaceta del Mancebo fins als Clots); un programa de la televisió monovera rodat a peu dret, des de la penya de diversos barris; i un article de Carmencín de records de persones i de cases dels carrers Bouero, Macianet i la Pau.

En aquells anys va morir Consuelo, la seua dona, i va voler viure encara alguna vida més. El diumenge es van acabar totes. Jo sempre recordaré la penúltima, la que vam viure junts, quan ens acompanyà en aquella travessia, una aventura en què alguns van veure un afany de notorietat a tota costa i que jo veig com un acte de vitalisme insubornable. Crec qua va morir enyorant aquells cins o sis anys dels noranta als dos mil. Enmig d’un cert desencant final, encara se li encenien les ninetes dels ulls imaginant un retorn d’El Bull (un “reloaded” que diuen ara) i jo mateix, de soca escèptica, després d’haver parlat amb ell en algun cantó em veia elucubrant retorns impossibles.

Vaig tenir la sort de trobar-me’l encara fa una setmana, a l’eixida d’un funeral:

-Donaria estos dos dits… –diu, mentre enlaira els índexs de cada mà devers a mi.

-Porta que te’ls talle –l’interromp el seu amic Ximo.

-…per una melena com la teua.

06.06.2010
Pintura ràpida
temes: Activitats culturals, Arquitectura i moralitat
etiquetes:

Hui els carrers de Monòver s’han omplit de cavallets i de pintors pleinairistes. Situats en angles triats amb cura, enquadrant edificis i perspectives, edificis i perspectives quasi sempre malmesos o simplement asclats, inexistents, esdevinguts solars o enderrocs anunciats. El motiu era el certamen de pintura ràpida que ha organitzat la Mancomunitat.

Prop de casa, tres pintores s’apressaven a portar al llenç amb rapidesa i traça una imatge monovera en un termini d’unes hores. Una de les pintores encara -a ple sol- i, des de l’entrada del jardí de la Malva, la riba del Xullo i la Torre; l’altra, des del cantó del carrer Salamanca, davant el solar de la casa de Pita (una altra difunta), enfila el casalot dels Catalans; una altra encara des d’una ombra més acollidora, al davant de la la tendeta de Reme s’entreté a esbossar la torre de la casa pairal dels Catalans amb l’estol de merles, tords aveïnats, teuladins i facitges, sense deixar fora de camp els solars de la casa de don Pasqual Carrasco (adéu!) i la del cantó de Fonament i Sant Antoni (bon brancal de pedra tenia la porta, vés a buscar-lo).

Aquestes artistes que, amanyagant el pinzell,  s’afanyaven a recollir els pocs enquadraments que encara fan imaginar el que havia sigut, tornen la pintura al seu propòsit originari, arrabassat per la fotografia. El safari pictòric d’aquestes pintores “de ple aire” és com el fotogràfic, però amb un tempo infinitament més parsimoniós. El seu treball les agermana amb els retratistes de carrer i els paisatgistes decimonònics dels tubs, els pinzells, la paleta i el cavallet i els pintorreporters com el Casas del garrot vil , la processó del Corpus o la càrrega.

Ja ho havíem constatat en aquestes pàgines quan parlàvem dels pintors de la natura i del treball de Lluís Sogorb, també ells fan safaris (com el de Càceres). Curiós: la pintura sembla voler arrabassar a la fotografia l’espai perdut en els darrers cent cinquanta anys, mentre furga entre les restes urbanístiques el reflex remot d’un passat demolit. Un realisme passadista i elegíac. Ara sí que l’avantguarda és morta. Visca!

Enllaços relacionats:

16.02.2010
José María Roman in memoriam
tema: Donotes i homenots
etiquetes: ,

José María Roman

Entre a ca Pita. És dissabte. La ferreteria és plena d’aficionats al bricolatge que aprofitaran el cap de setmana per a posar ordre en algun racó de la casa o de la caseta. A l’esquerra, amb posat patriarcal, José María Roman, assegut en una vetusta cadira de braços, contempla distant el tràfec comercial.

Quan passe el llindar, em mou la conversa. Em demana per la casa on visc, una casa del barri antic que havia pertangut a la seua família i que la meua dona i jo vam restaurar fa uns anys. Vol saber si encara conservem el soterrani. Jo vull saber coses del passat de ma casa, que era ja domicili documentat el 1832 i que molt després va esdevenir merceria i, més tard, tenda de queviures o de quemenjar. Des d’aquest punt se succeeix un desplegament ininterromput d’hipertextos: el procés de saladura de la cavalla; els inicis de la indústria del calçat a Monòver; tècniques diverses de fabricació de mecanismes per a extraure l’oli dels bidons per a vendre’l a la menuda; dues o tres històries familiars que salten de rama en rama per les frondosistats de dos o tres arbres genealògics.

Entremig, encara puc caçar al vol un grapat de paraules precioses que guardaré en la memòria fins a l’hora de tornar a casa, on les apuntaré, per consultar-les més avant en l’Alcover, o en el Vicent, que és el meu Alcover particular de carn i ossos.

Entre les mans m’emporte també material per a una novel·la-riu sobre un parell de sagues monoveres: un drama familiar de grans baralles i estrepitoses reconciliacions.

(Publicat el 14-12-2005)

Enllaços:

26.12.2009
Viure en un Chagall
temes: Donotes i homenots, El meu país, Història ultralocal, Literatura ultralocal
etiquetes: , , , ,

"La Sagrada Família", Marc Chagall (1975-1976). Oli sobre llenç
“La Sagrada Família”, Marc Chagall (1975-1976). Oli sobre llenç

Hui òbric El País (el periódico global en español), em trobe a la pàgina 36 la notícia de la troballa d’unes il·lustracions de Marc Chagall per a les faules de La Fontaine i un raig de claror il·lumina la cuina aquest matí grisós, humit i molsós de Sant Esteve.

Aquestes il·lustracions del pintor bielorús trasplantat a París van ser el resultat d’una comanda de l’editor i galerista Ambroise Vollard (exhibidor de Gauguin i de Picasso) i acolorixen l’edició en paper del diari madrileny amb les seues taques de colors i els perfils gruixuts de les seues figures d’animals.

De Chagall m’ha agradat sempre aquesta visió volgudament i rotundament infantil: parelles volant pel cel de París agafadetes de la mà, vaques grasses, boludes i capgirades que suren per damunt de les teulades del seu poble nadiu, Vitebsk, com uns globus escapats de la mà d’un infant, violinistes tocant suspesos per l’aire, pinzellades amples, acolorides i espesses…

Chagall (batejat com Mark Zakharovich Shagal), jueu bielorús, nascut a Vitebsk (Ві́цебск) l’any 1887, se’n va anar a París el 1910 seguint el rastre de Cézanne i Matisse. En esclatar la Gran Guerra, va tornar al seu poble i viu en directe la Revolució Russa. El 1919 funda l’acadèmia de pintura de Vitebsk. El 1923 és de nou a París i, entre els anys 1927 i 1926, il·lustra les faules de La Fontaine. El 1931 el visita el poeta (i llavors pintor) espanyol Rafael Alberti, que troba la casa parisenca de Chagall, (com els seus quadres) plena de vaques, vaca ell mateix:

Las vacas de Chagall, llenas de humanidad y sabiduría, por saber del cielo, de la luna y de las estrellas, porque han descendido por las vertientes luminosas u oscuras, verdes o secas de nuestra alma, porque no ignoran lo que tiembla en el Norte, en el Sur, en el Este y en el Oeste, porque nos hablan en el sueño con una tristeza cabeceante de barca abandonada [...] merecen nuestros respetos.

El 1941 fuig dels nazis que de segur l’haurien exterminat i troba acollida als Estats Units. L’any 1948 va a parar a Sant Pau de Vença, prop de Niça. Va morir el 1982, als 97 anys.

Marc Chagall va viure sempre al seu poble bielorús de Vitebsk. Bielorús i jueu. Poc va quedar d’aquell racó de món després de la guerra mundial. Chagall hi va viure sempre en el seu art. Vitebsk  és un referent que l’acompanyarà fins a la fi, des del principi al final d’una vida quasi centenària.

El 1911 pinta el quadre: “El meu poble i jo” i seixanta-quatre anys més tard, entre el 1975 i 1976, la sagrada família que il·lustra aquesta entrada. Si cliqueu damunt de la imatge voreu amb més detall la vaca voladora, el bon Josep i la Mare de Déu amb el xic al braç, suspesos en l’aire i vestits de llauradors; i, a terra, les cases de fusta i un músic que passa pel carrer tocant una cançó de Nadal. Com per a Joan Miró el seu mas o per a Dalí Portlligat Vitebsk és per a Chagall la deu dels símbols que anirà amb ell sempre i de la qual abeurarà una vegada i una altra el seu art.

Viure en un Chagall

Blanca Andreu, la poeta oriolana nascuda a Galícia, va titular el poemari que la va portar a la fama De una niña de provincias que se vino a vivir en un Chagall. Amb aquest llibre Andreu va guanyar el premi Adonais el 1980 amb només 21 anys; aquell chagall devia ser el Madrid acolorit i gras de la movida dels vuitanta.

No sé si ara els poetes provincians que escriuen en castellà han d’emigrar encara a Madrid per fer-se un lloc al parnàs hipànic. En qualsevol cas, quan un puja a Santa Bàrbera a poqueta nit a vore el betlem i s’aboca sobre els terrats monovers, té la impressió que de qualsevol corral decrèpit entre el carrer Sant Pere i Bartolico eixirà volant una vaca grassa, o l’esperit d’un borrego casolà sacrificat fa quaranta o cinquanta anys com un bolic de boira farinosa, ballant inconsútil al ritme que li marquen els acords de la guitarra de David Vera que s’escapen pels altaveus impenitents de davant del Porxet.

Monòver-Chagall
Monòver-Chagall

Enllaços:

Altres fonts:

  • Rafael Alberti: “París-Chagall”, Prosas, Alianza Editorial, Madrid, 1980, pàg. 42-45. Publicat a El Sol de Madrid el 2 d’agost de 1931.

15.05.2009
Resposta a un confrare del Cristo (i V)
temes: Cultura popular, Història ultralocal
etiquetes: , , ,

xiquetsdelcristo
Xiquetes del Cristo

Benvolgut Confrare del Cristo:

Ara que de la Setmana Santa només queda algun regall de cera de la que abans feia xisclar els pneumàtics i algun que altre badall obert per l’onada expansiva de les badanes dels tambors, és el moment de tancar aquesta sèrie. Només han passat dos anys des que va començar aquell intercanvi d’impressions, un intercanvi esdevingut ja soliloqui intempestiu. Dos anys han passat i alguns canvis hi ha hagut en la Setmana Santa monovera: enguany la cera ja no fa xisclar els pneumàtics (heu canviat la matèria inflamable dels ciris o és que ja tots són de piles? Vos afecta a vosaltres també la normativa europea contra els espectacles de foc?); i ara ja totes les confraries porteu al muscle els vostres passos. Tota la resta continua igual, fins i tot, les polèmiques inacabables (89 respostes portava l’altre dia el debat de Setmana Santa a ca José Andrés).

I, a pesar de totes les innovacions que hem apuntat, les d’enguany i les dels anys passats, i de l’interés del públic, continue enyorant la festa gòtica dels meus avantpassats i aquella afició per la Pasqua, és a dir, per l’Encontre, el castellet i el vol dels coloms, la parella, els jocs a l’era, la fritada de conill en carxofes i les faves tendres amb un pessic de tonyina de sorra, acompanyats de cançons monoveres, més que la festa cada volta més barroca, sorollosa i contrareformista, amb la seua sang, les seues llàgrimes, els cadafals i els tambors, els mantells i els daurats, les corones i les espases, les trompetes de Jericó i las fuerzas vivas, la centúria romana amb tricorn, les saetes, els velluts, els rasos i els brodats, els ciris i la cera, la campaneta, els repics i els redoblaments, els seus costaleros i els seus quejíos.

També a Elx, segons que em comentava un savi participant en la festa, està passant el mateix: la festa no evoluciona des de la tradició pròpia, sinó a partir de l’empelt de tradicions foranes d’origen andalús i murcià que, curiosament, no són una aportació “intercultural” dels immigrants d’aquesta procedència, sinó detalls importats pels mateixos festers autòctons.

No hi ha vida més enllà de la Saeta de Serrat? Tal vegada la Setmana Santa necessita un empelt de Ferran Adrià, de Carles Santos i de Calixto Bieito que la deconstruïsca, la liqüefaça i la pose al dia. S’atrevirà a fer l’experiment alguna confraria?

La transformació de la festa

La Setmana Santa s’ha vist transformada també per l’entrada de gent jove i de dones, una irrupció que vam poder comprovar l’any passat en els assajos a cara de descoberta, tant de la Soledad com de la Dolorosa. Les dones fan ja quasi tots els papers en la celebració, no tan sols de penitents: també ixen de costaleres, de percussionistes i de manifasseres o caporales (per a quan de majoral de costalers o d’hermana mayor?).

Per un altre costat, la popularització de l’automòbil i la pèrdua d’un dia de mona per l’estandardització del calendari laboral han erosionat la festa antiga. L’augment del poder adquisitiu que permet anar-se’n fora i el canvi de rol de la dona que, per exemple, ja no sol fer pastes (aquelles pastes que només es tastaven tres voltes a l’any i que calia tancar sota clau al pastador, una clau que l’ama de la casa portava sempre al davantal); ni, per descomptat, putxeros concentrats (tot en benefici dels retaurants i dels forns).

Però no és la Setmana Santa l’única festa religiosa que s’ha vist afectada pel canvi, una altre exemple de recreació festiva a través d’un procés d’hibridació el tenim en la romeria “rociera” al Fondó, que es mostra com una celebració “transgènica” formada per un ritual de pelegrinatge forà (andalús) aplicat a una devoció autòctona.

Volem saber més coses

Mentres anem prenent nota dels canvis en la festa actual, vindria bé que hi haguera més investigació sobre la Setmana Santa i la Pasqua monoveres tradicionals i modernes. Investigacions que vagen més enllà de l’anècdota o del panegíric dels colors de la vesta pròpia. Tants universitaris com tenim i no n’hi haurà algun que escorcolle i faça alguna aportació interessant? De moment Pablo Jaén i Marcial Poveda i els redactors de la pàgina de la Soledad estan incorporant informació de primera mà que és el fruit de la recerca: escorcoll d’arxius, entrevistes amb informants…

Ara bé, caldrien també estudis antropològics, sociològics, a més dels històrics, sobre les raïls de la festa i les seues transformacions. Un camp obert a sociòlegs, antropòlegs, historiadors, folkloristes, etnòlegs i gremis adjacents: filòlegs per exemple.

Voldríem saber, per exemple, per què es van perdre els Armats i per què al Pinós, on devien portar-los els monovers pobladors, sí que s’han mantingut. Ens consta que als anys quaranta els senyors de l’Adoración Nocturna encara escenificaven, vestits “de paisà”, la caiguda dels armats en la missa del Dissabte de Glòria.

elsarmats
Foto: Armats del Pinós, als anys seixanta (amb ulleres Ray-Ban)

Com eren les provessons de caputxos d’abans de la Guerra? Com es van refundar les confraries després i quina relació tenia la refundació amb el que havia passat durant la Guerra Civil i estava passat als anys quaranta? Quins components de classe hi havia en la celebració i com han evolucionat? (M’han contat que en determinades confraries existien “castes”, que els senyorets anaven amb vesta de vellut i els criats  carregaven les andes amb hàbits d’estamenya.) Quines famílies van fundar i han mantingut cada confraria?

Quins rituals familiars hi ha al voltant de l’adscripció a cada confraria? Quins estaments hi ha dins les confraries? Com s’arriba a portar la creu de manifasser o a ser majoral de costaleros? Qui porta l’estendard i per què? Com ha evolucionat la participació de la dona a la festa? Quin perfil té la piràmide d’edat en les diferents confraries? Com han evolucionat els oficis que envolten la festa: art floral, sastreria, cereria…? Quina relació han tingut les confraries amb el govern eclesiàstic: arxiprestes, bisbes…?

I quines tradicions rituals conflueixen en la celebració de la Pasqua monovera? Com era el festeig? Què menjaven? Qui, com i quan cuinava? A quins llocs anaven? Quins jocs feien? Quines cançons cantaven?

I la llengua… és possible que l’única llengua de tot el que envolta la festa siga el castellà? És possible que en tota la revista Cruz de guia, des del títol a la contraportada l’ús del valencià siga per a no dir ni mitja frase, una expressioneta aquí, una frase inacabada allà, només per a donar una nota de color local i prou, res més; i quan apareix una paraula la trobem escrita en una ortografia de principis del segle passat, talment com si llegírem un programa de festes del franquisme?

Com pots comprovar, hi ha un bon tall de faena (i tota la que m’he deixat) per si algú vol posar-se a escorcollar.

Referències completes i bibliografia complementària:

  • La foto dels Armats és del llibre El Pinós en blanco y negro, Asociación de Vecinos de El Faldar-Edicions Locals, Novelda, 1998.
  • LIMORTI, Paqui: “Crónica de la Semana Santa”, El Veïnat, maig, 2007, pàg. 26.
  • LIMORTI, Paqui: “Es armats”, El Veïnat, juny, 2007, pàg. 22.
  • MIRA, Joan Francesc: “Pasqua”, El Temps (25-3-2008), pàg. 82.
  • MONTORO, Francisco: “La Mona de Pascua”, dins Monóvar. Anécdotas y personajes de nuestra historia, Imprenta Mondéjar, Monòver, 1999, pàg. 191-198.
  • POVEDA, Marcial: “Los matraqueros”, El Veïnat, abril, 2007, pàg. 22.
  • VERDÚ ALBERT, Luis, “Luveral” (1926): “La Mona i atres coses”, Renovación, núm. 70 (10 d’octubre), recollit dins Paco Corbí (ed.), Les cròniques de Luveral, Monòver, 2005, pàg. 101-104.

Entrades anteriors:

Entrades sobre Setmana Santa i Pasqua:

Webs relacionats:

Actualització del 27-4-2010

Calixto Bieito publicava el dia 8 d’abril d’enguany un article molt interessant al suplement de cultura del diari Avui a propòsit de la seua visió de la Setmana Santa; l’article es titula “Setmana Santa i el ‘Rèquiem’” [pdf].