cròniques ultralocals
28.09.2006
Passeig
tema: Quadrets sense marc
etiquetes:

Arrossegue el meu fill al llarg de la carretera eixuta, polsosa, cap a no sé on. La fressa monòtona del fregadís de les rodes de plàstic sobre l’asfalt pelat i la grava presonera és el temps que ens passa per damunt o per davall. A la vora, cantals esmicolats, punxeguts o de cantells esmolats. Passen un cotxe, o dos, o tres i un camió. Al fons, els pistons d’un tractor masteguen vesprada en un bancal de vinya: la rella capgira terrossos boluts sobre la terra ocre. Callem. El meu fill no parla encara i jo voldria emmudir una eternitat passatgera. M’aplata i m’exalta aquest passeig. L’energia que necessiten els músculs meus que empenyen el tricicle. L’energia que consumiran els seus quan tal vegada acarregen el meu jo finalment exhaust.

25.09.2006
Redacció i Disseny de Premsa… digital
temes: Educació ultralocal, Informàtica i internet, Mitjans de comunicació
etiquetes:

Als col·legues que fan periodisme digital a classe i als amics d’Escoles en Xarxa, tal vegada els pot interessar la programació que, amb la generositat acostumada, ofereix Felipe Zayas al seu blog. Es tracta d’una programació per a l’optativa de l’ESO valenciana coneguda com Redacció i Disseny de Premsa. Tal i com aclareix l’autor, la programació no s’ajusta als continguts estàndard marcats per l’administració (basada únicament en el periodisme de paper) i se centra en el treball amb blogs (i les seues eines auxiliars) i el periodisme radiofònic (a través dels podcasts).

També cal tenir en compte el web social Docencia.es, una derivació de Menéame, però destinada a “moure” només continguts docents. Sempre s’hi troba alguna cosa interessant relacionada amb aquest tema (i amb molts d’altres). Per cert, per a quan un web semblant dedicat a l’ensenyament del català?

24.09.2006
Escolte veus
tema: El meu país
etiquetes:

Passe per davall del castell de Petrer i, just quan enfile la recta de les Salinetes, l’antena del cotxe em porta unes veus hertzianes, unes veus que s’interpel·len, discuteixen i s’enfoten les unes de les altres. Sembla un ple municipal que té lloc ara mateix en algun lloc de l’espai elèctric. Parlen d’uns informes, d’uns PAIs, d’uns dos-cents milions de pessetes, d’algú que no s’ha alçat per a assistir a la celebració… Quan traspasse el collado de la Lloma Badada, les veus s’esfumen i les substitueix un soroll de fons, com si fregiren un ou.

Uns dies abans havia iniciat el retorn a l’urbs, seguint aquell moviment migratori dels xorovitos monovers: del poble al camp quan arriba l’estiu i del camp al poble quan refresca a la nit.Ajuntament de Monòver M’havia trobat al carrer Fonament la mateixa penya sense posar des de fa 25 anys; l’absència d’aquella barana que vam demanar fa una legislatura i mitja per a evitar caigudes greus al solar de baix; aquells cagallons de gos i aquelles mates bordes que no desapareixeran fins pocs dies abans que l’Encuentro arribe a la plaça de la Malva; aquells taulons plantats de quan l’alcalde Peiró gastava albarques. Tot ben a la voreta del lloc d’on venien les veus.

Unes veus, els propietaris de les quals, hauran de fer un gran esforç d’aquí al dia de les votades (que ja s’olen darrere del cantó com les malenes de Barberín des de la replaceta del Mancebo), si volen que els monovers estiguen disposats a consumir l’energia necessària per a traslladar-los, a ells i al seu vot, fins a l’urna més propera.

23.09.2006
Va morir Toni Mestre
temes: Donotes i homenots, El meu país, Llengua ultralocal
etiquetes:

A la reentrada de setembre ens hem de fer ressò de la desaparició, als 64 anys, de Toni Mestre, que va ser periodista radiofònic, llibreter i poeta. La notícia ens arribava via les necrològiques d’El País l’endemà del seu traspàs, el dia 28 de juliol. Antoni Mestre va ser el conductor d’un programa de ràdio revolucionari, De dalt a baix, un programa que des de 1974 va servir per a usar la llengua en un mitjà de gran abast popular com la ràdio, del qual havia estat exclosa com de tants altres.

Mestre havia fundat a València, juntament amb Frederic Martí, la llibreria Ausiàs March, una d’aquelles llibreries emblemàtiques que van contribuir a la difusió dels llibres valencians i a la lluita antifranquista. Amb l’arribada de l’autonomia, Mestre, com tants d’altres (haurem de recordar els casos d’Ovidi Montllor o de Raimon que mai no han actuat a la radiotelevisió valenciana), va quedar marginat dels mitjans audiovisuals públics que es posaven en marxa i va acabar fent ràdio en castellà. Com a poeta va guanyar el 1981 el Premi Jordi de Sant Jordi de poesia amb el poemari Fletxes de vent i com a periodista el Premi Nacional de Radiodifusió de la Generalitat de Catalunya, l’any 2001. Antoni Mestre havia estat fa un any i mig al Fondó de Monòver, acompanyant Frederic Martí, que hi presentava el llibre La ciutat trista en la Macromona del Sud d’aquell any.

Si voleu disfrutar de la dicció impecable de Toni Mestre i dels textos enlluernadors d’Enric Valor, vos recomane els tres Cds que contenen les rondalles “La rabosa i el corb”, “Comencinda, Secundina i Acabilda” i “La mare dels peixos”. Aquests discos, produïts per Mestre i Edicions del Bullent i editats per P.M. Productions, haurien d’estar en qualsevol casa amb xiquets (o sense) i mereixen una difusió que malauradament no tenen els productes culturals fets en valencià al País Valencià. Jo els vaig adquirir a telefonant a la llibreria Tres i Quatre de València (tel. 963529110); me’ls van enviar contrareemborsament.

P.S. (25/9/2007): Ara podeu llegir a Vilaweb una entrevista inèdita que li va fer Elvira Castelló.

20.09.2006
Terra en la boca
tema: Quadrets sense marc
etiquetes:

Quan veig el meu fill com mastega a grapats, goludament, la terra d’on venim i on tornarem, me’n recorde d’un text que vaig llegir, fa molt de temps, de Curzio Malaparte, el controvertit escriptor toscà, que va passar de propagandista de Mussolini al confinament a Lípari i d’aquí a ajudant de camp de les tropes nord-americanes desembarcades a Salerno.

En “Terra come me”, narració inclosa en el volum Donna come me, Malaparte descriu els àpats terrals que, amb la seua germana Edda, celebrava a la seua Prato natal. En excursions gastronòmiques cada vegada més llunyanes, Edda i Curzio anaven amunt i avall tastant les terres de la seua contrada nadiua, assaborint tots els matisos del dolç, de l’agre o del salat, sentint les textures variades (grasses, espesses, lleugeres, trencalloses, cruixents, pastoses, elàstiques, granuloses) dels sòls circumstants; rosegant alturons, mastegant aiguassants, llepant cantals, empassant-se terrossos, lloscos, marges, xuclant argiles i llicorelles, paladejant rocs, fins a trobar l’humus originari a l’hort familiar.

“¿Què resta ja de mi, de l’infant que vaig ésser?” es demana Fuster en aquell poema entendridor i inquietant alhora que és “Infant que jo vaig ésser” del poemari que dóna títol a aquesta entrada de hui: Terra en la boca. Tal vegada ens reste un solatge de la terra de l’hort familiar on ens van pastar, un polsim dels elements químics primigenis del rodal on ens vam criar i que una remota supernova va escampar durant el seu trànsit explosiu.