cròniques ultralocals
tema: Cultura popular
etiquetes:

La Soledat i el Cristo

La setmana passada apareixia publicat a Monòver.com un article extret d’Ultralocàlia. Es tractava de l’entrada que, sota el títol “El Cristo pujant al carrer Fonament”, s’havia publicat aquí el Dissabte Sant. L’article va aparéixer al fòrum de discussió d’aquest siti web local en un apartat que es diu “Pregón de Semana Santa”.

Cal que aclarisca, primer, que la meua intenció no era de participar en aquell fòrum amb un article publicat aquí feia tres setmanes; tot es va deure a la decisió del gestor d’aquell lloc web de “rebotar” el meu escrit en la seua pàgina. No li ho recrimine, alerta, perquè gràcies a Luis Andrés Pastor els meus articles troben lectors que d’altra manera no arribarien a visitar Ultralocàlia. Ara bé, algú podria interpretar malament les meues intencions. Res més lluny dels meus propòsits que ficar-me en un debat on un eixam de confrares portaven un mes amb els ciris en la mà espolsant-se de valent per això o per allò. Ja s’ho faran. No era eixa la meua guerra.

El cas és que un confrare del Cristo que figura que està fart de polèmiques, contestava molt amablement el meu escrit. Aquesta circumstància m’ha estimular a respondre-li i, de passada, a estendre’m en unes idees que havia insinuat d’una manera irònica i telegràfica en aquella antiga entrada d’Ultralocàlia.

Aquí va, benvolgut confrare del Cristo, la primera part de la meua resposta:

1. Els quilograms i els camions Pegaso

Quan dic que la Processó del Silenci està sobrecarregada de quilograms i compare les evolucions de les andes (atenció no dic res de les imatges que transporten) a la maniobra d’un camió Pegaso sense direcció assistida, em referisc al canvi que la irrupció d’aquestes lliteres monumentals ha provocat en les processons. Per un costat les ha alentint moltíssim. Per altre, les ha convertit en un espectacle quasi esportiu i que té poc a vore amb la religió. Les andes, finalment, han canviat l’estètica dels passos i, fins i tot, l’ètica de la festa. Però anem per parts.

L’alentiment de les processons és un fet incontestable. Per als espectadors esdevenen interminables. El Divendres Sant al matí algunes veus asseguraven que havíeu invitat la Dolorosa d’Alacant només per demostrar que encara es pot anar més a espai que vosaltres. El Divendres Sant, la processó de l’enterrament es fa eterna. Conten que la Soledad passa per uns carrers desolats en què el públic ha desaparegut fa una bona estona.

La qüestió estètica és més subjectiva. Les andes antigues estaven proporcionades a les imatges que transportaven, ara resulten grans. És molt evident en el vostre cas, però encara ho és més en el Sepulcre (la Soledad la deixaré per a després): el cos del Nostre Senyor passejat en aquell antic tabernacle fet de marbre i fusta, amb el cadàver molt a prop de les fileres dels espectadors, no té res a vore amb l’efecte que fan les despulles de Jesús en l’hectàrea quadrada en què jauen ara.

I l’espectacle, l’espectacle que ja existia abans. Recordaràs millor que jo aquells recorreguts impossibles que efectuàveu amb les andes antigues: pujant, baixant, acatxant-vos. Tot era més profà que religiós, més esport d’aventura que penitència devota. Ara l’espectacle continua en un encara més difícil: costera amunt, revolta aquí, campaneta, a terra, campaneta, amunt, campaneta, avant…

La qüestió ètica no em correspondria a mi apuntar-la. El preu de les andes, el que costen ara els ornaments… segurament el preu és massa poc cristià. Segurament els diners podrien servir per a fins més caritatius.

El pròxim dia continuarem amb els “decibels”.

Continuació: Resposta a un confrare del Cristo (II)

tema: Quadrets sense marc
etiquetes:

El vam vore un dissabte a la porta de les escoles. No era d’aquí. La mirada se li havia extraviat. Una cridadissa de zagalets escarransits. Un vol d’orenetes i la xerrameca d’uns teuladins. L’esclafit d’un regle en el palmell. El clarió que arrapa la pissarra en un esgarip esmolat. Pols a les sabates i una crosta de sang. Ploma, tinter i secant. El rés obligat. Un calbot. Firmes. A cubrirse. Numerarse. Un crucifix i José Antonio en blanc i negre. El Cara al sol i un capó. La manegada del garrot que pica l’escampilla. Va? Tira! Pedretes que es claven als genolls pelats i no fan mal. No es val a esquite. Gua a morir. Vam passar per la seua vora, entre la barana i la porta. Es va fer a un costat, tímid, encara ensonyat. Escoltà la parla familiar i s’estovà: la calor del braser li pujà per les cames. Somrigué, els ulls humits. Jo també venia a esta escola, digué.

El divendres 4, a les 12 hores, a la Casa de la Cultura de Monòver, es presenta la traducció al català de llibre d’Azorín Agenda. La traducció ha anat a càrrec d’Emília Martínez, tècnic de normalització lingüística de l’Ajuntament de Monòver. L’edició l’han patrocinada l’Ajuntament de Monòver i la Caja de Ahorros de Mediterráneo (CAM), propietària dels drets d’autor de l’escriptor monover i gestora de la Casa-Museu Azorín de Monòver, situada a la casa pairal de la família Martínez Ruiz. Tal i com ocorre en la primera edició de la Biblioteca Nueva, el volum azorinià anirà il·lustrat amb fotografies; si l’any 59 eren obra de Pepe Caneu, en aquesta ocasió procedeixen dels arxius de la Casa-Museu Azorín, Rafael Poveda i la impremta Viuda de Manuel Vidal.

Aquesta és la primera traducció al català d’una obra de l’escriptor, una obra d’estampes monoveres escrita en la seua darrera etapa vital, l’any 1959. Com diu la dedicatòria:

Este es un libro íntimo; es una Agenda; es un libro para mí. No voy yo, naturalmente, a ponerle el mismo título que Marco Aurelio al suyo. Consigno aquí muestras de cariño y -muy pocas- de desvío. Considérese -y no otra cosa- el deseo vehemente de concentración, depuración, al término de tantas experiencias literarias, al término de una vida.

Azorín.

Madrid, 1959

tema: Eleccions 2007
etiquetes:

Eleccions Municipals 2007Monóvar Digital, la pàgina oficial oficiosa del PP monover, ressenya extensament, amb profusió de fotografies, i en valencià pancatalaniste, l’acte de presentació de la candidatura local de la coalició Esquerra Unida-Bloc Nacionalista-Els Verds-Izquierda Republicana que va tenir lloc el passat 28 d’abril.

El redactor de la notícia, en contra de la línia habitual d’aquesta publicació digital, arriba a escriure frases com
que Segismundo Morán, el cap de llista, “va explicar amb molta claredat els punts principals del programa electoral” o, fins i tot, que Glòria Marcos, diputada d’EU al parlament valencià i candidata a la presidència de la Generalitat, “va criticar el govern actual i va apostar per un canvi en les properes eleccions”. També es destaca que “l’esquerra monovera va acudir multitudinàriament a la casa de cultura”, que el candidat “va estar rodejat en tot moment d’un centenar de joves d’esquerra i nacionalistes així com els simpatitzants més veterans de la esquerra local”, es diu que va sonar la Moixeranga (himne oficial del valencianisme pancatalaniste). Simultàniament, aquest mitjà informatiu ignora la presentació de la llista del Bloc Progressista de Ginés, que es va celebrar en el mateix recinte un dia abans.

Per què el PP fa campanya per EU-Compromís pel País Valencià? No temen que es puga formar una coalició d’esquerres que els deixe fora del govern? Al PP li interessa, en primer lloc, que el vot de l’esquerra es dividisca en tres bocins, i en quatre si poguera ser. I més ara que Ciudadanos es pot emportar una part del seu electorat. D’altra banda, si EU-Compromís arriba a obtenir representació, es podria repetir el pacte PP-EU dels anys 90. I és en aquest punt on els d’EU-Compromís haurien de ser molt explícits: què faran amb els vots de l’esquerra, del valencianisme, de l’ecologisme i del republicanisme monovers? Serviran per a posar en l’alcaldia el candidat del PP? El reportatge de Monóvar Digital, és senyal de l’existència d’un prepacte PP-EU Compromís?