cròniques ultralocals
03.09.2007
Rehabilitació
tema: Arquitectura i moralitat
etiquetes:

Conten les cròniques apòcrifes que, mentre derrocaven la casa que hi havia en el solar de la fotografia (el 117 del carrer Major), una colla d’avantguardistes retrospectius vessava llàgrimes de ràbia i de dolor damunt els enderrocs. Adéu, escala. Adéu, frescos. Adéu estucats. Adéu, marbres, sòcols i mosaics.

És cert que el buit deixat per tan emblemàtic edifici, el reomplirà un altre i que el solar arrasat serà una visió fugissera. Es consolaran els amants de les velles glòries edilícies pensant que s’han lliurat de contemplar la caiguda lenta, imparable i depriment d’aquesta casa pairal, esdevinguda ja, casalot decrèpit i improvisada tanca electoral en unes eleccions municipals.

Recordaran entre singlots els amics de les casotes abandonades, la sort de la casa de Donya Carmela, que va vore com un camió li arrabassava un balcó i va tenir la fortuna que es fera justícia i es reimplantara tal qual. Mes, poc va durar l’alegria dels amics dels casots, quan la mateixa parròquia se la va vendre i, en un tres i no res van volar el balcó restaurat i tots els altres, els pilars de pedra cisellada i els remats delicadament treballats. Ripio tot, polseguera, i prou.

Però no a tot arreu van les coses d’aquesta manera. Reflexionem a partir de les següents dades sobre construcció, rehabilitació (i abandonament):

Europa del Nord:

  • obra nova: 50%
  • rehabilitació: 50%

Conca Mediterrània:

  • obra nova: 80%
  • rehabilitació: 20% (Font: El País)

Immobles buits a l’estat espanyol el juliol de 2007: 3 milions (Dades del PFAG, Programa de Fomento del Alquiler Garantizado) (Avui, 15-7-2007)

Enllaços relacionats:

27.07.2007
Sostenibilitat III: Es pot créixer sense embrutar?
temes: Planeta ultralocal, Sostenibilitat
etiquetes:

Xumenera de l'antiga fábrica de borra de BanyeresFoto: Xumenera de l’antiga fàbrica de borra de Banyeres, a la vora del Vinalopó.

En El País del dissabte passat llegíem tres notícies esparses. Tres notícies separades per un grapat de pàgines i un suplement. Tres notícies que encaixen com les peces d’un puzzle i formen una notícia sencera.

Pàgina 29. Una plana completa. Es conten fil per randa les 80 mesures que el Consell de Ministres monògrafic del dia anterior havia pres per tal d’aturar el canvi climàtic. Els ecologistes (es llegia en el titular d’un requadre interior), “consideren que les mesures són insuficients per al repte del canvi climàtic”.

Pàgina 30. Continuació. Una altra plana completa. Titular: “A anys llum de Kyoto”. Ara es repassa l’incompliment clamorós dels acords de Kyoto per part de l’Estat espanyol. Des de 1997, a Espanya se la deixava poder augmentar un 15% les emissions de CO2. Segons els darrers informes, deu anys més tard, l’augment del CO2 emés ha arribat al 50%. Causes? Els governs del Partit Popular no van prendre mesures serioses, els del PSOE, des de 2004, tampoc. Encara que, apunten, del 2005 al 2006 les emissions contaminants han baixat d’un 52% a un 48%.

Seguim. Pàgina 58. Secció d’economia. Un requadre de tres columnes a mitja plana. S’hi informa del creixement de l’economia espanyola. Un 4% en el segon trimestre. És la taxa més alta des de 2001. Ha sigut una tendència constant “que dura ja més de 13 anys”, segons David Vegara, Secretari d’Estat d’Economia. Una taxa de creixement que quedaria lluny de la de Xina, que ha crescut a un ritme del 12%, però que se situa per damunt de la dels Estats Units i de la mitjana europea. Causes del creixement?

  • Els beneficis de l’entrada en la zona euro.
  • Tipus d’interés baix.
  • Immigració.
  • Fons europeus.
  • Inversió en infraestructures.
  • Millora de la indústria i dels serveis.

Seguim i acabem. Terra, suplement d’El País dedicat a temes mediambientals. Pàgina 2. Xina és el major emissor de CO2 del món, per davant dels Estats Units. Segons l’Agència d’Avaluació Mediambiental d’Holanda, les emissions de Xina van ser l’any passat de 6.200 tones, enfront de les 5.800 dels EUA. En tercer lloc se situa la Unió Europea d’abans de la darrera ampliació, amb unes 3.100 tones, la meitat que el campió del món en l’emissió de fumaguera nociva.

El puzzle pren forma quan relacionem creixement econòmic i contaminació atmosfèrica i ens adonem que qui més creix econòmicament és qui més embruta. Espanya, igual que Xina són països ineficaços des del punt de vista energètic. L’eficiència energètica es mesura creuant la taxa de creixement econòmic amb la taxa d’emissions. En el cas espanyol hi ha hagut un desfasament en els darrers 10 anys de prop del 45%.

No sóc economista, però potser algun lector ens pot fer més llum en aquestes qüestions:

1. ¿Què hauria passat si Espanya haguera crescut, no a un ritme d’entre el 3 i el 4%, sinó a un altre proper al 12% xinés? ¿Quines haurien estat les seues emissions de CO2?

2. Dels factors que han ajudat a mantenir la taxa espanyola de creixement, ¿quins han suposat un augment de les emissions contaminants?

3. ¿Es pot créixer i al mateix temps reduir les emissions de diòxid de carboni? Els optimistes a ultrança creuen que sí.

Enllaços interessants:

27.07.2007
Sostenibilitat II: Un model econòmic insostenible
temes: El meu país, Sostenibilitat
etiquetes:

Grues a Santa Pola
Foto: Grues a Santa Pola

El mes passat entrevistaven a El Punt Emèrit Bono (Catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de València, exconseller de Medi Ambient amb Joan Lerma) i Ernest Garcia (Catedràtic de Sociologia de la Universitat de València expert en qüestions mediambientals), a propòsit de la publicació d’un informe encarregat per CCOO-PV a la Universitat de València sobre la sostenibilitat ambiental del model econòmic valencià.

L’informe ha sigut el resultat d’un treball interdisciplinar en el qual han participat també els professors Antonio Merelles, Ana Sánchez, Pura Duart, Mercedes Martínez, Andreu Pasqual, Antonio Santos, Ricardo Almenar i María Diago. El report es titula Indicadors i tendències de desenvolupament sostenible en la societat valenciana: econòmics, sociolaborals i mediambientals i es basa en dades de l’Oficina d’Estadística de la Unió Europea (Eurostat).

La conclusió a què arriben els autors d’un informe que els mateixos autors qualifiquen de “bastant contingut” és: la millora de les condicions econòmiques no ha anat acompanyada del mateix grau de millora en benestar social.

D’altra banda, segons els autors, el creixement econòmic valencià ha tingut en els darrers anys la seua base en la construcció. La construcció suposa l’ocupació de més i més territori. Però el territori és finit. Per tant, el model de creixement indefinit finalment arribarà a un punt de no retorn quan haja passat la línia roja. Traspassar aquesta línia tindrà “múltiples manifestacions agudes amb profundes implicacions econòmiques, socials, polítiques i institucionals”.

Què ens indicaria que estem arribant a aquesta línia vermella?:

1) L’economia creix a costa de l’ús d’energia i de recursos naturals no renovables. S’ha crescut un 46% i s’ha augmentat el consum d’energia en un 73%, un 69% en consum d’aigua (urbana) i un 133% en consum de minerals per a fabricar ciment.

2) La pressió directa sobre el territori és brutal. Més tenint en compte que el País és un territori xicotet amb una gran concentració econòmica i de població. Això produeix congestió i deteriorament dels ecosistemes.

3) La fragilitat dels nostres ecosistemes mediterranis. Un territori fràgil, que pateix una gran pressió, rep un impacte multiplicat. Una dada: entre 2000 i 2006 el territori “apaiat”, és a dir, sotmés a PAIs, suposa 30 mil hectàrees més construïdes, un 1’3% del territori, el que equival a una nova àrea metropolitana com la de València.

Per tant, la inversió en rajoles i ciment, en lloc d’una altra inversió productiva que aporte valor afegit, amb una indústria potent i una agricultura posada al dia; el model de Xauxa que, ara per ara sembla funcionar i dóna molts vots a qui el posa en pràctica i el defensa, es pot tornar en contra en un futur pròxim. No es pot créixer il·limitadament.

Mentre Ernest Garcia pensa que ja s’ha passat la ratlla vermella sense retorn, Emèrit Bono és encara moderadament optimista quan creu que es poden salvar els mobles si es corregeix ara la tendència.

La recepta correctiva que proposen és:

  1. Promulgació de disposicions normatives.
  2. Posada en marxa d’instruments econòmics.
  3. Foment de la conscienciació i la participació ciutadanes.

Una recepta que ha de partir de 3 requisits:

  1. Mobilització de coneixements, tecnologies, actituds i valors.
  2. Assaig de noves fórmules polítiques i institucionals.
  3. Participació activa de governs, empreses, famílies i ONGs.

Doncs, això.

N.B.: Ernest Garcia i Emèrit Bono van col·laborar també en la redacció del Llibre verd del territori valencià, editat per Escola Valenciana.

Font: Tere Rodríguez, entrevista a Ernest Garcia i Emèrit Bono, El Punt, (17-23 de juny de 2007), pàg. 9-11.

27.07.2007
La fàbrica d’Anís del Mono(ver) esdevé patrimoni històric
temes: Cultura popular, Història ultralocal
etiquetes:

Cartell de Ramon Casas (1898)

La fàbrica d’Anís del Mono, a Badalona, l’han declarada patrimoni històric. Les instal·lacions de la destil·leria fundada pels germans Bosch l’any 1868 contenen importants elements arquitectònics de tipus modernista, especialments la sala de destil·lat, les oficines i l’arxiu. De fet, aquesta fàbrica forma part de les rutes turístiques de la ciutat.Però no és l’arquitectura l’única relació que aquesta llegendària marca té amb l’art, també ho són els cartells publicitaris que van dibuixar, entre d’altres, el pintor modernista Ramon Casas. Un dels seus cartells és el que il·lustra aquesta entrada.

L’Anís del Mono també és un prototip de màrqueting i del que ara s’anomena packaging, és a dir, el disseny dels embolcalls dels productes. En aquest sentit, sembla que el disseny de la botella es va fer pel procediment d’engrandir un flascó de perfum fins a fer-lo capaç d’encabir un litre de destil·lat. D’altra banda, els motxilleros monovers també van saber trobar-li un ús artístic a l’ampolla dels Bosch: rascant-la per marcar el ritme de l’«Entra, entra, motxillero».

Pel que fa a l’etiqueta i al nom, hi corren tot de llegendes sobre el seu origen. Una d’elles assegura que els anissos es demanaven a mitjans del segle XIX dient “posa’m un mono“, que seria l’apòcope de Monòver, a causa de la fama dels nostres anisats.

De fet, Azorín certifica en el capítol “Aguardientes” del seu llibre Agenda la fama de l’anís de Monòver: “Dieron renombre a Monóvar, en tiempos, sus aguardientes; prosiguen, con brillantez, su tradición. Compiten con las grandes creaciones de Badalona, de Chinchón, de Cazalla, de Rute.” Assegura també que en qualsevol taverna de Madrid solia demanar “un Monóvar” i “enseguida nos ponían en el cinc una copita -con recio fondo- de nuestro anís”.

Els Bosch haurien aprofitat el nom genèric popular del producte per a batejar el seu anís. Una variant de la versió anterior diu que l’anís de Monòver es va fer famós arran d’una epidèmia de còlera que va assotar Espanya durant aquells anys. Els monovers n’haurien quedat indemnes a causa de la protecció que els havia donat el consum d’anís. A partir d’aquí s’hauria anomenat aquest destil·lat “un mono”.

Una altra versió perfectament compatible amb l’anterior, vol que el “mono” al·ludesca a les teories de Darwin que s’estaven popularitzant aleshores. Si la humanitat prové del mono, doncs posem-li un nom simiesc al nostre anís, pensaren els Bosch. La cara de la mona seria una caricatura del mateix Darwin en persona. El lema que exhibeix el simi, diu: “Es el mejor. La ciencia lo dijo y yo no miento”. La suposada caricatura del naturalista anglés (d’altres creuen que escarneix el rostre d’un competidor dels Bosch) ha fet pensar en un possible antidarwinisme dels germans badalonins i circula com una historieta per a explicar el creacionisme a classe.

Finalment, “Anís del Mono” és el títol d’un conte de Quim Monzó recollit en el llibre L’illa de Maians. El relat és una història d’intriga “triangular”, el triangle el formen una botella d’aquest anís, el seu propietari-libador i la criada d’aquest, suspecta de trascolar d’amagat el contingut de l’ampolla. El desenllaç, dramàtic i inesperat, pur destil·lat Monzó.

Enllaços interessants:

21.07.2007
Kalàixnikov
tema: Planeta ultralocal
etiquetes:


N’informava l’Abc fa dos dissabtes: el divendres anterior el Museu Central de l’Exèrcit Rus havia celebrat el 60é aniversari de la invenció del kalàixnikov, nom amb que es coneix el fusell d’assalt rus AK-47. La notícia, a la contraportada, la il·lustrava la fotografia d’un exultant i quasi perenne Mikhaïl Kalàixnikov abraçat al seu invent. Kalàixnikov és el general de 87 anys que es va posar a inventar aquesta arma tan eficaç el 1941, després d’haver vist morir uns companys que van quedar inermes davant l’exèrcit alemany en banyar-se-los les metralladores que portaven. Tant es va aplicar l’oficial rus, que el 1949 l’Exèrcit Roig ja disposava dels seus flamants AK-47. El camarada Kalàixnikov és ara un pacífic militar retirat que fabrica, per matar -només- el temps, escopetes de caça. L’invent el va fer mereixedor de dues estreles d’or d’Heroi de la Unió Soviètica.

L’AK-47 passa per ser el fusell d’assalt més eficient del món, és capaç de disparar 600 bales en un minut, pot funcionar encara que s’haja banyat o enfangat. Consta de nou peces que encaixen al mil·límetre. De l’AK-47, que costa uns 200 euros, se n’han fabricat més de 100 milions d’unitats. En el temps que portes llegint aquest article, un grapat de persones hauran caigut sota les bales d’un kalàixnikov a qualsevol lloc del planeta, perquè ha sigut el protagonista de qualsevol conflicte armat que haja cremat al món des que es va inventar. A Àfrica es pot comprar a qualsevol cantonada per uns 30 euros. Amb ell es maten els nens soldat, amb AK-47 atrotinats amb els carregadors enganxats amb cinta aïllant que els senyors de la guerra els donen només que tinguen la força de sostenir-los. Conta Kapuściński al seu Èben que els xiquets combaten entre si tan a prop com si es cantalejaren i que els fusells, disparats a una distància tan curta, els deixen els cossos capolats.

Jennifer Green i Amin Tarzi parlen, en un informe sobre la proliferació sense control d’armes lleugeres al món i la influència que aquest fet té en les dones que pateixen els conflictes armats, de “cultura del kalàixnikov” per a referir-se a la instauració en un país de l’estat de guerra permanent, amb la violència de les bales convertida en l’escenari quotidià en què discorren les seues vides. Parlen d’Afganistan, poden parlar també de Palestina, o del Congo i, és clar, també d’Irak.

Amnistia Internacional, juntament amb altres organismes internacionals, ha engegat una campanya contra els kalàixnikov descontrolats. Hi dóna suport, ironies del món nostre, el general Kalàixnikov, el camarada venerat, l’heroi llorejat, l’inventor d’aquest giny del dimoni.

Enllaços relacionats: