En els darrers mesos, dues publicacions comarcals ens acostaven d’una manera dramàtica a la guerra civil i a la postguerra immediata, es tracta, per una banda, d’Un tiro de gracia, d’Emilio Pérez, editat per l’Ajuntament d’Elda, i per l’altra, de Prisioneros de guerra, de Vicente Belmonte, publicat pel Centre d’Estudis Locals del Vinalopó amb la col·laboració de l’Ajuntament de Petrer. A aquestes dues s’afig l’edició, fa un any, dels apunts autobiogràfics de Joan Gosalbes a càrrec de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Callosa d’en Sarrià. Tres publicacions locals, tres relats autobiogràfics, tres narracions extremes.
Un tiro de gracia
Emilio Pérez relata en primera persona autobiogràfica una experiència vital situada en els límits, en les fronteres de la vida i de la mort, del bé i del mal. Emilio va viure en directe i en primer pla els primers episodis de la revolta obrera d’Elda en els mesos següents a l’alçament militar: l’assetjament de la caserna de la guàrdia civil per escamots d’obrers armats i l’execució al mig del carrer Jardines dels guàrdies del destacament d’Elda; l’enderrocament de la església de Santa Ana; les col·lectivitzacions; l’execució de familiars i coneguts… L’any 38 el mobilitzen i algú fa perquè el col·loquen en primera línia de combat. Aquí viurà en primera persona les hores finals de l’Exèrcit Popular i es beurà, tot d’un glop, el calze de fel que dóna títol al llibre.
El relat d’Emilio Pérez es troba cernut, passat per un sedàs finíssim. No hi ha en la seua escriptura esperit de revenja, ni rancúnies somortes, és una història de perdedors; tots ho són: els familiars executats pels escamots de milicians, ell mateix, sospitós en els dos bàndols, en un, per les seues creences religioses i en l’altre simplement per ser un soldat en primera línia de combat. És una història amb una forta tensió emotiva, una narració que conté un nervi ocult que tiba, un tirant d’acer que la manté tensa per davall d’una prosa continguda, per sota d’un relat, com deia, d’emocions tamisades i d’un ritme narratiu que embolica el lector i el manté amb l’alé contingut fins a la darrera pàgina.
La història d’Emilio Pérez va tenir, com totes les que ocupen aquesta ressenya col·lectiva, la seua particular peripècia editorial. Mantinguda durant dècades en les cambres altes del record, al final del seu recorregut vital, Emilio Pérez sent la necessitat de contar la seua vivència extrema, l’escriu i l’edita de manera casolana. El relat autobiogràfic corre de mà en mà, fins que un lector manifesta a l’alcalde Juan Pascual Azorín l’interés del text. Així és com enguany l’Ajuntament d’Elda ha editat Un tiro de gracia en una edició com cal i, a més més, revisada i ampliada per l’autor. Una lectura, doncs, molt recomanable.
Prisioneros de guerra
En aquest cas ens trobem davant d’una narració totalment autobiogràfica que arreplega en un motle novel·lístic el record terrible de la repressió franquista en els anys que van seguir a la derrota de la República. Helios és el nom fictici que encobreix la identitat de l’autor, Vicente Belmonte.
La família de Vicente Belmonte provenia de Monòver i tenia una coveta i unes terres a l’Alguenya, on va morir fa ara 12 anys. De jove va emigrar a Elda i es va posar a treballar de sabater. S’havia format de manera quasi autodidacta, assistia a acadèmies nocturnes on va fer cursos de comptabilitat, mecanografia, taquigrafia… Com a membre destacat de la CNT comarcal es va encarregar de la gestió d’una empresa col·lectivitzada de Monòver, precisament l’espai on arranca la narració. Com el protagonista, a l’acabament de la guerra civil, va intentar escapar a través del port d’Alacant, però va fer tard i el van capturar.
La de Belmonte és, com la d’Emilio Pérez, una experiència vital situada en els extrems. Ara és l’infern de les presons franquistes contat servint-se de l’empara de la ficció de no-ficció, com diuen els anglosaxons, és a dir, de l’experiència personal enformada en el motle de la novel·la. Helios, trasumpte de Belmonte, que va ser, com el protagonista de la seua novel·la, un dirigent destacat de la CNT de la comarca, no arriba a temps d’embarcar-se al port d’Alacant i segueix la mateixa sort que tants d’altres presos de Franco. Va a parar al camp dels Ametlers d’Alacant, primer, i a la plaça de Bous després. Uns dies en llibertat i de nou a la presó, ara a Monòver. La presó de Monòver (que estava a l’antic claustre dels Caputxins, on estava també el safareig o llavador públic, al costat del Convent i en el lloc on ara s’alça el mercat), es descriu amb tota classe de detalls. La novel·la continua amb el descens del protagonista als cercles infernals de les presons franquistes; es tracta d’un relat escrit des de la boca del llop, un relat en què els adjectius esdevenen mitjans expressius limitadíssims. Un testimoni més de l’estremidor malson de la repressió franquista.
El mecanoscrit de Prisioneros de guerra havia recorregut algunes instàncies abans que el Centre d’Estudis Locals del Vinalopó, amb l’ajuda econòmica de l’Ajuntament de Petrer, es fera càrrec de la seua edició. L’original es trobava en mal estat i ha calgut una minuciosa faena editorial de la qual s’han ocupat Mari Carmen Pérez i Manuel Hidalgo. Tots dos es van implicar tan emotivament en la reconstrucció del text, que durant el treball es veien obligats a parar a causa del dramatisme que destil·laven els passatges de la novel·la que anaven llegint
L’original estava en poder del fill de Vicente Belmonte, Fernando, que va ser regidor d’Esquerra Unida a Petrer, membre del PCE, i que actualment exerceix com a metge naturòpata. De Vicente Belmonte es conserven altres novel·les inèdites de la guerra civil. Durant la llarguíssima postguerra va evolucionar des de posicions anarquistes inicials cap al comunisme i es va acostar al PCE.
Joan Gosalbes o els avatars d’un anarquista callosí
No menys estranyes han sigut les peripècies que han seguit les memòries del cenetista callosí Joan Gosalbes abans de prendre la forma de llibre. Localitzat de primer al Casal Jaume I d’Alacant, l’original va passar a mans de l’alacantí Lluís-Xavier Flores, el qual, en vore que es tractava d’un autor callosí i estaven escrites en valencià, va contactar amb el també callosí i filòleg Vicent Beltran. Durant el procés de recerca previ a l’edició es va recuperar una segona versió i amb els dos textos es va preparar el llibre Memòria de Callosa d’en Sarrià a través d’un exiliat.
Gonsalbes va ser secretari de la CNT de Callosa i va fundar amb altres companys el centre llibertari Ateneu de la Joventut. Gosalbes conta les activitats que feren: muntaren una biblioteca, organitzaren cursos d’esperanto i de valencià, se subscriviren a publicacions diverses, algunes en valencià. Es relaten també les col·lectivitzacions que es dugueren a terme durant la guerra i la fugida cap al port d’Alacant on va poder embarcar en el famós Stanbrook, que el portaria a Algèria. El relat s’estén als seus anys en un batalló de treball francés al Sahara i el posterior assentament de l’autor a Algèria. Són interessants les pàgines que dedica a l’emigració callosina, i valenciana en general, a Algèria i la posterior fugida quan la colònia francesa s’independitza de la metròpoli. Resulten d’interés també les dades dels callosins morts durant la guerra al front, els represaliats i els exiliats, o les pàgines que dedica a la revolta dels anarquistes de Barcelona els dies següents al 18 de juliol, que Gosalbes va viure en directe.
El llibre es completa amb records de persones, festes i costums de Callosa i amb un recull de malnoms callosins.
Una característica rellevant d’aquestes memòries és que es van escriure en valencià. L’autor havia començat a alfabetitzar-se en la seua llengua a l’Ateneu de la Joventut seguint per correspondència els cursos de Lo Rat Penat. Tornat al País, concretament a Alacant, es matricula als cursos Carles Salvador que organitzava Acció Cultural del País Valencià. Sensible cap a la recuperació dels usos formals de la llengua, arriba a escriure una carta en valencià al consistori callosí en plena dictadura franquista demanant dades sobre soldats morts en combat, persones tancades en presons, afusellades o indultades. Tot un caràcter.
Fitxes completes
- Emilio Pérez, Un tiro de gracia, Ayuntamiento de Elda, Elda, 2007.
- Vicente Belmonte, Prisioneros de guerra, Centre d’Estudis Locals del Vinalopó-Ajuntament de Petrer, Petrer, 2007. Contacte: El llibre s’ha distribuït per les llibreries de la comarca. Si algun lector desitja més informació pot dirigir-se al CEL, apartat de correus 178 de Petrer (CP-03610).
- Joan Gosàlves, Memòria de Callosa d’en Sarrià a través d’un exiliat (edició de Francesc X. Flores i Vicent Beltran), Ajuntament de Callosa d’en Sarrià, 2005. Contacte: Casa Municipal de Cultura “Jaume Pastor i Fluixà” en horari d’oficina; telèfon: 96 588 09 46; Carrer Sellesos, 5-7, 03510 CALLOSA D’EN SARRIÀ (la Marina Baixa — País Valencià)
Imprimir (pdf)
