cròniques ultralocals
tema: Educació ultralocal
etiquetes:

Ara que la maquinària dels partits està a punt d’engreixar-se i desentumir-se de cara a les eleccions municipals, allà va una idea per a qui la vulga recollir en el seu “paper de promeses” o “programa electoral”, es tracta del Projecte de Ciutats Educadores o Projecte Educatiu de Ciutat.

La idea de la ciutat que educa ja la vam llançar en aquestes pàgines quan parlaven de Tonucci i la seua Ciutat dels Infants, ara es tracta de la posada en la pràctica d’aquell projecte. La professora Capitolina Díaz, parlant del Proyecto Educativo de la Ciudad de Gijón, defineix un projecte educatiu de ciutat com:

Un pla estratègic (o una part d’ell) per a la millora de la vida ciutadana, basat en la premissa que els processos d’aprenentatge que modelen les persones i la societat, no tenen lloc únicament a les institucions educatives. La comunitat i el seu entorn són agents actius i constants del procés educatiu, i es poden entendre com a instruments de reflexió i transformació social, si es disposa de la voluntat política i del suport social per a involucrar la ciutadania en un projecte col·lectiu.

En poques paraules, es tracta d’involucrar tots els sectors cívícs en un projecte educatiu i de transformació social a escala ciutadana.

Les ciutats que mantenen projectes educatius s’engloben en l’Associació Internacional de Ciutats Educadores i es guien per la Carta de Ciutats Educadores aprovada en la seua versió actual a Gènova el 2004. Aquest document es basa en la Declaració Universal dels Drets Humans (1948), en el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (1966), en la Convenció de la Cimera Mundial per a la Infància (1990) i la Declaració Universal sobre la Diversitat Cultural (2001).

A continuació teniu uns exemples del tractament que fan alguns d’aquests projectes de temes sobre els quals hem parlat a Ultralocàlia, com ara la identitat ciutadana expressada a través del seu patrimoni material (monuments, edificis, traçat urbà…) i immaterial (llengua, música, història, cultura popular…); o la participacíó dels xiquets i els joves en el govern municipal:

1. A la Declaració de les VI Jornades del Projecte Educatiu de Ciutat de Barcelona, que van tenir lloc el novembre de l’any passat sota el títol “Educació, barri i territori: la ciutat com a xarxa educativa a favor de la cohesió social” es parla sobre el govern de la ciutat i es proposa entre altres coses convertir el Consell Escolar Municipal en Consell Educatiu de Ciutat i augmentar la participació directa dels xiquets i dels joves en els organismes de participació ciutadana.
A finals d’aquest mes se celebraran les VII Jornades del Projecte Educatiu de Ciutat de Barcelona amb un programa que obrirà un procés participatiu d’un any. Aquestes Jornades s’articulen en reunions de comissions temàtiques que s’ocupen de les següents qüestions:

  • -Èxit escolar i accés al treball
  • -Lleure i educació no formal
  • -Sostenibilitat
  • -Valors i ciutadania activa
  • -Coneixement de la ciutat
  • -Immigració
  • -Mitjans de Comunicació

2. Sobre la llengua, en l’apartat 7 del capítol “El compromís de la ciutat” la Carta de les Ciutats Educadores, diu:

La ciutat ha de saber trobar, preservar i presentar la seva pròpia i complexa identitat. Això la farà única i serà la base per a un diàleg productiu al seu si i amb altres ciutats. La valoració dels seus costums i dels seus orígens ha de ser compatible amb les formes de vida internacionals. D’aquesta manera podrà oferir una imatge atractiva sense desvirtuar el seu entorn natural i social. A més, promourà el coneixement, l’aprenentatge i l’ús de les llengües presents a la ciutat com a element integrador i factor de cohesió entre les persones.

3. Sobre la planificació urbanística, en l’apartat 8 del mateix capítol:

La transformació i el creixement d’una ciutat hauran d’estar presidits per l’harmonia entre les noves necessitats i la perpetuació de construccions i símbols que constitueixen referents clars del seu passat i de la seva existència. La planificació urbana haurà de tenir en compte el gran impacte de l’entorn urbà en el desenvolupament de tots els individus, en la integració de les seves aspiracions personals i socials i haurà d’actuar contra la segregació de generacions i de persones de diferents cultures, les quals poden aprendre molt les unes de les altres.

Una mostra d’altres projectes educatius de ciutat són els de Badalona i els de l’Ajuntament de Girona, en la pàgina oficial del qual podeu trobar tot de projectes de participació ciutadana com aquests: 1, 2, 3.

temes: Activitats culturals, Calendari
etiquetes:

Al Casal Jaume I (Replaceta de l’Església), a les 20’30h., es presentarà el calendari de Monòver i es lliuraran els premis del Concurs de Poesia Infantil i Juvenil de la Fira de Santa Caterina.

temes: Cultura popular, Música ultralocal
etiquetes:

Pep Gimeno

«Sempre venies darrere
que t’ensenyara cançons
i ara que en saps de boniques
t’amagues pels carrerons.»

A través dels blogs de Kirikú i de Toni Cucarella, m’arriba una perla: la música del cantant xativí Pep Gimeno “Botifarra”. Es tracta del seu darrer disc “Si em pose a cantar cançons”, un recull de cançons populars valencianes cantades amb una veu com l’aigua de l’aljub: alhora fresca, fonda i jovial.

El disc es va presentar al Gran Teatre de Xàtiva el passat 28 d’octubre. Unes impressions de l’acte i un text escrit per a l’ocasió de l’escriptor Toni Cucarella els podeu llegir al seu blog, com també les paraules que li dedica Kirikú i les paraules emocionades i emocionants de Josep Vicent Frechina, autor de l’escrit de la contraportada i de la crònica completa de la vetllada que publica a La caseta del plater. Els temes populars que recull l’àlbum són:

  1. L’u d’Aielo
  2. Jota vella de Moixent
  3. Malaguenya de Barxeta
  4. Granaïna de Montaverner
  5. Jota de Xàtiva
  6. Romanç de Sant Antoni de Gavarda
  7. Dotze i u
  8. Nadala de Lloc Nou d’En Fenollet
  9. Romanç de la vall
  10. Batre xabiero

“Si em pose a cantar cançons” el teniu per 10€ a la llibreria La Costera (tel. 962272867).

Llig en el darrer número d’El Veïnat la nota que publiquen els veïns del carrer de Santa Bàrbera i l’article de fons escrit per la redacció del butlletí dedicat a la comissió de festes del barri del mateix nom. Els llig i em solidaritze immediatament amb ells, amb els veïns, amb la comissió de festes i amb tots aquells habitants del bocí de poble que va des del carrer San Francisco al carrer Colomer que senten com a seues les festes de Santa Bàrbera.Carrer de Santa Bàrbera

I és que, el passat 26 d’agost, mentre pujava lentament al Porxet pel carrer de Santa Bàrbera per vore eixir la Santa; mentre, pas a pas, superava el costerot magnífic; mentre xapava les estores pintades; mentre passava per davall dels arcs de llums i de les tires de banderoles; mentre em passejava per davant dels portals oberts, sentia l’autèntica festa popular. Sentir la festa popular, la que naix de dins dels cors dels veïns, és una sensació luxosa, una tremolor interior que se sent cada vegada amb més dificultat i que quan la perceps, l’has de guardar dins per, si algun dia desapareix, poder-la recordar.

I tot això ho devem a estos veïns que mantenen amb el seu esforç, una generació darrere de l’altra, una tradició antiquíssima. Sí, ho heu llegit bé, antiquíssima. Segons les notes de José María Román en la seua Enciclopedia de Monóvar (“Santa Bàrbara”, tom 2), l’advocació de Santa Bàrbera i de Sant Roc es remunten als anys 30 del segle XVII, just quan comença la repoblació després de l’expulsió dels moriscos. Els cristians nouvinguts trobaven en el culte als sants i als patrons formes d’unió col·lectiva i en les festes, ocasions per a estrényer els lligams comunitaris.Ermita de Santa Bàrbera de Monòver Les ermites de Sant Roc (perduda durant la Guerra Civil) i la de Santa Bàrbera daten, en la seua fesomia moderna, del segle XVIII. No és aventurat pensar que durant els segles XVII i XVIII es feren celebracions festives al voltant d’estes advocacions, encara que el programa de festes més antic que es conserva al Museu d’Arts i Oficis data, segons Román, de l’any 1888. Del 1888! i si el llegiu (apareix reproduït a l’Enciclopèdia), comprovareu que la festa era la mateixa i que es demanava també que els veïns del carrer de la santa “adornen e iluminen sus fachadas en los días y noches 25 al 27 y lo mismo a los vecinos de las calles en que recorrerá la procesión a la subida y bajadas de la Santa.”

Les festes de Sant Roc rivalitzaren durant decennis amb les de Santa Bàrbera, com diu Paco Montoro en el seu llibre Monóvar, anécdotas y personajes de nuestra historia (1999), referint-se als anys vint:

La rivalidad entre los Barrios de Santa Bárbara y San Roque era tremenda. Cuando llegaban las Fiestas, la Comisiones se crecían, intentando emular y superar la otra parte. Parece que el toro de la parte baja del pueblo siempre resultaba fiero y temible, però en las Verbenas y subasta de cestas, con pastas y tortadas, se llevaba la palma el porchet. Hasta se comentaba por el pueblo, entre bromas y sonrisas ingenuas, que el Santo y la Santa andaban algo distanciados en el cielo por las historias de Monóvar. (pàg. 143-144)

La Guerra Civil va fer desaparéixer l’ermita de Sant Roc i, amb ella, les festes; només els veïns de Santa Bàrbera resistiren l’envestida del temps. Més tard, es feren festes en el barri de la Venta de Blai i la Sénia (falles per Sant Joan) i durant la Transició eren un goig indescriptible les que se celebraven a la Goleja i també al barri nou de “Tras Cuartel”. Però el temps se les emportà també.

Si tenim en compte que gran part dels actes festius de Setembre considerats més tradicionals daten a penes dels anys 60 (ofrena, dames i reines, mascletada: mireu el treball de Montoro Monóvar, fiestas y recuerdos (1998)); si considerem, a més, el que costa organitzar qualsevol cosa a Monòver: el temps que s’ha d’invertir, com de poc es valora la faena dels nostres conciutadans implicats en activitats culturals, esportives o festives, com ens resulta de fàcil desbaratar la il·lusió i el treball fet amb un comentari maliciós o una crítica despectiva. Si tenim em compte tot això, comprendrem millor el mèrit que hem d’atribuir als nostres veïns de Santa Bàrbera, capaços de mantenir durant generacions i generacions, una festa popular que deu tenir dos-cents o tres-cents anys d’antiguitat.

És per això que, des de les pàgines d’Ultralocàlia vos diem: “Gràcies, veïns de Santa Bàrbera.”

(9-1-2007): Sobre aquest tema és interessant l’article de Rafael Poveda 300 aniversari de la consagració de l’ermita de Santa Bàrbera 1694-1994, que situa la construcció del temple entorn de l’any 1694.

tema: El meu país
etiquetes:

Via Píndoles (agraïm de passada a Marc Vidal l’enllaç a Ultralocàlia), ens assabentàrem de l’edició d’un vídeo electoral del Bloc Nacionalista Valencià. Passades unes setmanes ens decidim a enllaçar-lo. I això per dues bones raons, una, perquè es tracta d’una mostra de creativitat ben rara per aquests verals i més en el terreny polític, i una altra, definitiva, perquè s’ocupa d’un grapat de temes candents dels quals hem parlat a les nostres pàgines. Allà va, doncs, el vídeo (cliqueu damunt de la imatge):

Els joves del Bloc, proposen, a més, un concurs de vídeos sota el lema “Adéu PP”. Ara bé, unes eleccions no es guanyen només amb vídeos i amb creativitat no és segur que tomben el PP. Tal vegada si s’apanyaren amb Esquerra Unida