cròniques ultralocals
13.03.2008
De com perdre guanyant o les misèries del bifrontisme
tema: Eleccions 2008
etiquetes:

Les misèries del bifrontisme

L’innominable dels dimonis encetava la setmana tractant com el fem el quaranta-cinc per cent del cens electoral i col·locava en el cel dels justos un altre 41 per cent.

En una altra banda de l’espectre Jaime Richart, des de Kaos en la Red, es demanava: “¿Está este país habitado por diez millones de analfabetos políticos, de amorfos y de desce­rebrados? ¿o simplemente coexisten con nosotros diez millones de listos como el hambre?” Tot pensant en l’esmentat 41 per cent del cens que l’altre havia col·locat en la glòria del senyor.

Són els efectes de la polarització que provoca l’actual sistema electoral. És bo el bipartidisme? Alguns apel·len a la concentració del vot per mor de la governabilitat. Són els mateixos que s’estimen més una majoria absoluta. Perquè, quina millor governabilitat que manar amb majoria, és a dir, tirant de decrets-llei i passant-se per l’engonal les esmenes? Són els mateixos que avorreixen el pacte, l’acord, la transacció. Però quina democràcia hi pot haver sense l’ús d’aquests substantius que construeixen les oracions que fonamenten el sistema?

Diuen que la llei electoral espanyola es va fer amb la idea de desarrapar-se dels comunistes i que, Carrillo, ufanós, se la va empassar pensant-se que la seua seria la segona força política. Al País Valencià la insòlita barrera del 5% per cent autonòmic es va dissenyar amb la sola idea de deixar fora del joc parlamentari el valencianisme polític.

Janus o els bisons bifronts

Representen el PSOE i el PP les dues cares de Janus que miren cadascuna cap a una banda? Més aviat no. Els dos grans partits es disputen el pastís del pensament únic, aquell que anomenen “centre”. Però el centre ha anat escorant cada vegada més cap a la dreta. (A qui han votat els nous electors?) Això fa que davant les dues testes bovines s’estenga una gran extensió ideològica, una praderia que els dos bisons enfrontats cobegen igualment. Un herbei compost per tots els brins junts del sentit comú acceptat, d’allò-que-mai-no-es-posa-en-dubte.

Només el pacte podria traure els remugants del seu ensonyament centrista, només aquest impuls podria lliurar el carro del fangar d’allò-que-és-i-no-pot-ser-d’una-altra-manera. El govern democràtic hauria de ser un procés caòtic (que no desordenat) en què diverses faccions busquen un equilibri estacionari. Un procés de reordenació i de reestructuració que haurà fet avançar la societat i que mentre es produïa, hauria servit per a aprofundir en la democràcia.

La inexistència o el manteniment a ratlla parlamentària (amb unes regles del joc electoral elaborades a l’efecte i pactades pels grans) d’aquells discursos “transgressors” que podrien triangular l’espai polític, (el que demana l’oficialitat estatal de les llengües espanyoles no castellanes; o una pedagogia activa de la diversitat nacional hispànica; o una condemna de la tortura; el que es mostra contrari a la suspensió dels drets elementals per motius ideològics; el que qüestiona les bondats del sistema productiu…), suposa una greu xacra del sistema democràtic espanyol.

És per això que hi ha qui no guanya mai les eleccions i qui, guanyant-les, les perd sempre.

11.03.2008
Tant per a tu, tant per a mi
temes: El meu país, Eleccions 2008
etiquetes:

El dilluns de vesprada una votant d’Izquierda Unida cridava, tota indignada, a la cadena SER, al programa de Gemma Nierga. Havia comptat els vots i veia inadmissible que ells, amb 900 mil vots aconseguiren només 2 escons mentre Convergència i Unió amb 700 mil se n’emportara 11. Explicat el compte, s’expansionava a propòsit de la superrepresentació de catalans i bascos i el seu discurs anava derivant cap a la xenofòbia pura i simple.

Té raó la votant d’IU d’indignar-se? És clar que sí! Però no s’hauria d’encarar amb CiU, sinó amb els partits majoritaris, els mateixos que es reparteixen a mitges el pastís electoral i el pensament únic. De fet, si hi haguera hagut circumscripció única i cada vot s’afegira a un cabàs comú, l’any 2004 Izquierda Unida hauria obtingut 18 escons! I Convergència un altre més! Els qui perdrien i no voldran canviar res serien el PSOE i el PP que s’haurien deixat pel camí 9 i 10 escons respectivament.

Aquest fet el comentava Alfons López Tena a El Público:

Es cierto que la ley electoral prima a unos partidos en perjuicio de otros, pero los beneficiados son el PP, que con el 37’7% de los votos tiene el 42’2% de los escaños, y el PSOE, que pasa del 42’6% de los votos al 46’8% de los escaños. Además, al PP le basta superar al PSOE en un punto para sacarle 16 escaños (1996), pero esa misma ventaja en escaños sólo la obtiene el PSOE si supera al PP en 5 puntos (2004). Por el contrario, los partidos nacionalistas no españoles, con el 10’2% de los votos, tienen sólo el 9’4% de los escaños. No son estos partidos, sino el PP y el PSOE, los que sacan más escaños con menos votos, a costa de aquéllos y de IU, con un 1’4% de los escaños para un 5% de los votos.

Los números no engañan: en un sistema proporcional puro, donde todos los votos valen por igual, los partidos nacionalistas no españoles tendrían 4 escaños más, IU 13 escaños más, el PSOE 8 escaños menos, y el PP 9 escaños menos.

El compte el feia també, a partir de les dades de les eleccions de 2004, un blogaire català, i el teniu aquí:

Els resultats de les eleccions de 2008 amb circumscripció única haurien sigut:

Escons Variació
PSOE 161 -8
PP 147 -6
IU 14 +12
CiU 11 0
UPyD 4 +3
EAJ-PNV 4 -2
ERC 4 +1
BNG 3 +1
CC-PNC 2 0
NA-BAI 0 -1

El cas contrari (un recompte únic que fa de barrera als partits petits) el trobem a les eleccions autonòmiques valencianes. Ara topem amb el límit del 5% necessari per a obtenir representació parlamentària. Si per una banda el llindar ja resulta alt (a la majoria de les autonomies és del 3%), per l’altra es tracta d’un 5% mínim que cal traure al conjunt del País Valencià (a la resta de comunitats autònomes, quan és un 5% ho és a cada circumscripció= a província en el nostre cas). A Catalunya el llindar se situa en el 3% per província.

Com diu la Llei Electoral valenciana (1987): “Les candidatures que no hagen obtingut si més no el 5% dels vots emesos a la Comunitat Valenciana no es tenen en compte.” (Art. 12)

Per això hi ha qui, no tan sols no guanyarà mai les eleccions, sinó que no es veurà representat mai com cal. I aquí entrem en el terreny del desgraciat vot útil. Però això tocarà un altre dia.

Continuació: De com perdre guanyant o les misèries del bifrontisme

El monover Josep Ochoa analitza amb detall la barrera electoral del 5% i la compara amb la resta d’autonomies en un treball molt interessant: “Notes bàsiques (i ràpides) sobre el procés de reforma de l’Estatut d’Autonomia del País Valencià”, dins Josep V. Forcadell i Ferran Isabel (eds.): A Alacant, en valencià. Observatori de la llengua (2003/2005), Universitat d’Alacant-Institut d’Estudis Catalans-Seu Universitària d’Alacant, 2007, pàg. 193-222.

Actualització del 24-10-2010: En els darrers dies hi ha hagut una revifalla del debat a propòsit del pacte del PNB amb el PSOE per a aprovar els pressupostos i sobre un possible paper d’àrbitre de IU en una hipotètica reforma de la Llei Electoral:

  1. Almudena Grandes reproduïa el raonament (i el prejudici) de l’oient de la SER i votant de IU: una reforma de la llei que permetria augmentar el poder legítim d’IU (i d’UPyD, supose) i frenaria “los partidos nacionalistas [no espanyolistes s'entén]” i la seua dèria d’agranar cap a a casa “por encima del bienestar general”. Per a Almudena Grandes cal reformar la llei electoral per frenar els partits no espanyolistes, però com? La proporcionalitat també beneficia algunes d’aquestes formacions… Una llei electoral enfocada a llimar la representació de certs partits qua farien nosa a segons qui? És això democràtic? A més de la llei electoral caldria reformar la de partits, eixa si que fa el paper…
  2. Tres dies més tard es publicava al mateix diari l’article de Sebastián Lavezzolo i Alejandro Corvalán, “Sistema electoral: ¿estabilidad o rigidez?“. Aquest aborda la qüestió des d’un vessant més tècnic, compara el sistema bipartidista espanyol amb el dels EUA i Xile i apunta la qüestió de fons: “Es cierto que la actual ley electoral impone estabilidad al sistema, però dicha estabilidad no debe confundirse con rigidez”, en la línia del que havíem comentat arran de les eleccions del 2008 (“De com perdre guanyant, o les misèries del bifrontisme”), és a dir: “Un sistema rígido [...] no permite la canalización del conflicto, generando mayores inestabilidades en el largo plazo. La desafección ciudadana, sin duda, la primera d’ellas.” Què  direm del cas valencià de cara al 2011?

Enllaços:

10.03.2008
Votants
temes: Eleccions 2008, Quadrets sense marc
etiquetes:

Arribaven amb una filla, del bracet d’una néta, acompanyats d’un gendre, amb crosses, amb caminadors, amb cadires de rodes, connectats a una bombona d’oxigen, damunt una ambulància.

Venien de tots els racons del barri antic. Baixaven per les costeres del carrer Sagristà, del carrer Tronc, del carrer Bartolico, havien pujat des de la Goleja. Alguns s’havien alçat del llit i hi acudien febrosos o adolorits.

A dures penes baixaven les escales del col·legi electoral i, mentre ho feien, les seues fràgils persones exhalaven una determinació aclaparadora, contundent, desafiant, que ens deixava muts.

Llavors s’acostaven a la taula amb una timidesa només superada per un sentit del deure definitiu. Se’ns plantaven al davant i de les bosses, de les solapes, de la mà d’un familiar, agafaven uns sobres que havien tancat amb bones llepades feia dos setmanes. Uns sobres que havien guardat zelosament al calaix del moble de la tele.

Alguns volien ficar ells mateixos els sobres a l’urna i fer d’aquesta acció manual una ètica, un gest íntim que no vol intermediaris. D’altres, en acabar, dubtaven un moment davant la taula, comprovaven ben bé que els seus sobres eren allà, amb els altres i llavors encara restaven un instant, com si esperaren no sabem què, un reconeixement discret, una paraula de gratitud… unes gràcies.

08.03.2008
Projecte “Gallina monovera”
tema: Animals i plantes
etiquetes:

Fa prop d’un any parlàvem del projecte de recuperació de la gallina autòctona en el qual participava el Grup Naturalista Heliaca. Ara editem en format digital l’article que Sergio Morán, Luis Enrique Falcó i Julio Díez van publicar l’any passat al número 79 de la revista Arte avícola.

En aquest article els lectors interessats podran conéixer les característiques “racials” d’aquesta gallina autòctona. Els menys interessats en la cria d’aus poden reviure l’estranya faena d’arqueologia avícola que els naturalistes monovers van fer pels galliners de Monòver.

L’aventura s’inicia amb la troballa, en un corral del terme monover, d’una colla de gallines viudes (dels mascles ja n’havien fet putxero quan van arribar els d’Heliaca) pertanyents a un arbre genealògic que es remuntava a cinquanta anys enrere. Es tractava d’uns exemplars gallinacis de vella estirp no contaminada, de color molt uniforme, grandosets i amb la cresta decantada com una barretina.

Aquestes aus van ser reconegudes per nombrosos criadors locals que les van identificar com els habitants tradicionals dels corrals monovers abans que les gallines forasteres desplaçaren aquesta ètnia indígena. El mateix va fer l’expert Julio Díez qui, al vore els exemplars descoberts, es va quedar tan meravellat com si li hagueren mostrat unes gallines recuperades amb una màquina del temps: després de més de trenta anys buscant no havia sigut capaç de trobar cap femella de pollastre com les que li ensenyaven els avicultors d’Heliaca.

Més endavant van poder localitzar una altra remesa de pollastres i gallines autòctons de pura raça que un pastor de huitanta-cinc anys havia heretat de sa mare.

Actualment els criadors monovers treballen assessorats per l’expert Amadeu Francesc, director de l’IRTA (Institut de Recerca i Tecnologia Alimentària) de Reus.

Però Heliaca no es dedica només a la cria de gallines, aquests “ecologistes de saló”, com els va anomenar un anònim neoconservador exalgunacosa, han denunciat davant l’Ajuntament d’Elda l’activitat del femer de les Canyades, que pertany a una empresa privada i que vés a saber què hi aboca a molt pocs quilòmetres del nucli urbà de Monòver. Un femer que durant anys va emetre grans quantitats de dioxines cada vegada de les diverses a l’any que s’encenia davant la indiferència general. Un femer que, ara mateix, pot ser una amenaça inadvertida.

El grup ecologista monover ha elaborat també un “cens” d’abocadors incontrolats (d’electrodomèstics, mobles, enderrocs…). N’han localitzat cinquanta a tot el terme. El mes passat van enviar un cd amb fotografies de tots ells a la Regidoria de Medi Ambient. Acabarà aquest cd en un altre femer?

Textos:

Notícies:

Entrades relacionades:

26.02.2008
Poemes de pedra seca
temes: Animals i plantes, Cultura popular
etiquetes:

Per via postal m’arriba a casa, sol·lícit, el llibret Poemes de pedra seca, editat per Cossetània Edicions. El volumet, de 17×18 cm. conté fotografies de Josep Vallès i poemes de Nati Soler i s’obri amb un pròleg de Jordi Gabarró i una introducció del mateix Vallès. En la introducció es fa un recorregut per totes les tipologies de construccions en pedra, un recorregut erudit i amorós alhora, un recorregut que és una crida a la protecció i la preservació d’aquestes obres d’art anònimes.

Aquests poemes i aquestes imatges de pedra seca són un
homenatge als constructors de les nostres arrels, pagesos
i margeters que han determinat tan fortament nostre tarannà.
Són també una reivindicació de la grandesa del llegat
cultural rebut, el qual cal conservar, preservar i
transmetre íntegre, tal com es fa de generacions ençà.

Tota l’atenció de l’objectiu de Vallès s’ha posat damunt les construccions de pedra seca, és a dir, sense argamassa: barraques, cellers, ribes, pilones, trones, corrals, arneres, pous i aljubs, safarejos, cossiols (o com diem a Monòver, “calderons”), fites (o “mollons”), forns, pous de neu, pujadors.


Sóc una pedra aspra,
que sosté la barraca,
vella, de pedra seca,
pel rodar somort dels anys.

Amb lliris de barraca, ametlers florits sorgits d’un marge pedrós, roselles entapissant un prat amb barraca de pedra, camins empedregats, fonts regalimants, uns ceps que ploren: 


Ploren perquè han vist morir
la sèquia, avançar el ciment
per la llera. Han vist devastar
nostre fortí de pedra seca
pel sinistre formigó ferrat.

Uns pàmpols que emmarquen un pou, torres de guaita, una crossa de cantals que aguanta una branca vençuda en perill d’esguellar-se: 

Preservar l'espècie, terra enllà
oblidant el pedreguer,
o recolzant la branca
per sostenir del fruit
malgrat la gran ensarronada.

I les estacions: la neu espolsada en la volta d’una barraca com un bescuit emblanquinat de sucre; un barracó entre la palla segada i els rostolls hirsuts; una volta de pedruscall coronat del lliris morats. No hi falten tampoc els ocells que aprofiten les antigues construccions lítiques:


En bressol de pedra nua
espera el siboc la nit,
la cotxa a la barraca,
i de branca en branca
l'esperen el pinsà i el sit

I la flora de conills, xiprers, vinyes, garrofers, ruda, ordi, estepa, timó, assutzenes, ametlers, blat, oliveres, lliris… 


Del meu poble al del costat,
vorades de romaní,
margalló i estepa.
Una masia buida,
quatre garrofers mal manats,
una ullada de sol,
una plana de vinyes
despullades, podades
amb sotacoll, brocada,
i un borralló verd
al cor de l'hivern,
que trenca el color hostil
de la terra cansada,
com les passes sordes
que em menen pel camí
de sempre a la feina,
obligada, de sempre.

Enllaços: