23.03.2008
cròniques ultralocals
22.03.2008
El Dissabte de Glòria a les 10 del matí (ara a les 12 10 de la nit) se celebrava la resurrecció del Nostre Senyor. El toc de les campanes anunciant aquest fet donava fi, també, a la Quaresma i era, per tant, un motiu d’alegria.
Els xiquets tocaven les matraques, les dones eixien a la porta de casa fent soroll i trencaven els estris de cuina esportellats que havien reservat al llarg de l’any per a aqueixa ocasió. Al mateix moment que sonaven les campanes es feia la “sabaquinà” o la caiguda dels armats. Aquesta tradició s’ha perdut a Monòver però encara es manté viva al poble veí del Pinós.
El Canyís escrivia l’any 1910:
El disapte resusita el Señó, repiquen es campanes en més só que may perque han descansat uns dies y en tot el poble se senten trons de escopetes y de pólvora y tota clase de roidos, de llandes, mortés, testos.
A l’Ombria de la Sarsa, propet de la Canyada del Trigo (poblet valencià de Jumella), la gent també conta que trencaven objectes de test i recitaven:
But o forat, merdeta de gat, que el rei de la glòria ha ressuscitat.
Segons explica Amades al Costumari català, mentre el Nostre Senyor és mort, la natura s’atura, els animals s’amaguen i no gosen eixir fins que ressuscita. Com que era un bon moment perquè isqueren dels amagatalls s’aprofitava per fer eixir els corcs del mobles, les arnes de la roba, etc. Es pegaven colps als mobles o la roba dient:
Cuca, cuca, surt del forat que el Nostre Senyor ha ressuscitat.
20.03.2008
Entre les tradicions monoveres perdudes haurem d’anotar aquesta: la visita als monuments la nit de Dijous Sant. Diu la tradició que, després de la missa que commemora l’Última Cena i, una vegada efectuat el Lavatori dels Peus, s’instal·laven els monuments. El sagrari restava obert i buit. Draps morats continuaven tapant els altars, les hornacines i les imatges, com en tota la Quaresma.
Els monuments consistien en una estrada amb un cadafal que se situava davant de l’altar de la capella de la Mare de Déu de l’Església i en l’altar major del Convent. Damunt del cadafal es col·locaven draps, estores i tot de testos amb unes plantes que els fidels havien cultivat a casa a partir d’uns grans de cereal. El gra havia germinat i crescut en una habitació fosca i humida. Aquestes plantes s’anomenen en diferents llocs desmais, maigs o cabelleres (a Monòver no sabem quin nom tenen). Els desmais penjaven cap a terra formant llargs filaments blanquinosos. El sacerdot col·locava al capdamunt la custòdia i el conjunt s’il·luminava amb canelobres amb ciris.
Durant el vespre i la nit, els fidels, mudats, i les dones, en ocasions, vestides de teja, amb mantellina llarga i peineta, passaven pels monuments i resaven. Durant la nit els confrares es rellevaven per tal de vetlar el monument. El Divendres Sant de matí continuaven les visites. A les 5 se celebrava l’Ofici de Tenebres. El Nostre Senyor ressuscitava el Dissabte de Glòria a les 10 del matí. Aleshores es retiraven els monuments.
Aquesta tradició, desapareguda a causa dels canvis de costums (no ens consta que fóra a causa del Concili Vaticà II o d’alguna disposició oficial de l’Església), ha servit en ocasions de motiu literari. Azorín, en el capítol XV de la primera part de La Voluntad (1902), ens mostra com era la visita als monuments a Iecla a finals del segle XIX. En aquest capítol, el protagonista, Azorín, acompanya durant la nit de Dijous Sant la seua amada Justina, la mare de Justina i Iluminada:
Noche de Jueves Santo. A las diez Azorín ha ido con Justina a visitar los monumentos. Hace un tiempo templado de marzo; clarea la luna en las anchas calles; la ciudad está en reposo. Y es una sensación extraña, indefinible, dolorosa casi, esta peregrinación de iglesia en iglesia, en este día solemne, en esta noche tranquila de esta vetusta ciudad sombría. Azorín siente algo como una intensa voluptuosidad estética ante el espectáculo de un catolicismo trágico, practicado por una multitud austera, en un pueblo tétrico…
L’itinerari de les visites comença a San Roque i continua cap a l’església del Colegio, las Monjas, el Asilo, San Cayetano, església de l’Hospital, la iglesia Vieja, Santa Bárbara, el Niño i, finalment, la iglesia Nueva. El punt de vista focalitzat en el protagonista fa que el lector perceba tota l’acció a través dels ulls d’un personatge descregut que només es capaç de percebre el costat estètic de la religió. La bellesa en la religiositat popular dels llauradors de San Roque: “Y Azorín ha sentido un momento, emocionado, silencioso, toda la tremenda belleza de esta religión de hombres sencillos y duros.”; la lletjor pretensiosa dels monuments burgesos dels altars més rics:
Aquí [el Colegio] ya la devoción pseudoelegante ha emperejilado el monumento de ramos colorinescos, bambalinas, velas rizadas. Azorín piensa en el detestable gusto de estas piadosas tramoyas, en el desmaño lamentable con que clérigos y devotos exornan altares y santos.
Aquest capítol anuncia la separació de la parella, dividida per aquest sentiment religiós que el personatge Azorín no es capaç de sentir: “El diálogo entre Azorín y Justina -entrecortado de largos silencios, esos largos y enfermizos silencios del dialogar yeclano- ha cesado. Y llega lo irreparable, la ruptura dulce, suave, pero absoluta, definitiva.” Justina es farà monja uns capítols més avant i Azorín se n’anirà a Madrid.
Un altre autor que ha explotat literàriament aquesta tradició pasqual ha estat Joan Francesc Mira en la seua darrera novel·la, l’extraordinària Purgatori. La trama de Purgatori discorre sobre el traçat del Purgatori de Dante, d’aquesta manera la història que se’ns narra ateny una potència simbòlica duplicada, d’una gran força transcendent. En Purgatori el narrador focalitza el punt de vista en el protagonista, Salvador, germà de l’empresari valencià a qui acompanya en els darrers mesos de la seua vida. En el capítol 4 de la novel·la de Mira, com hem vist en La voluntad, el protagonista mostra el distanciament de l’agnòstic respecte de les pràctiques religioses del Dijous Sant, unes pràctiques que, tanmateix, l’arriben a commoure. Salvador i Azorín s’assemblen, són dos antiherois moderns. Dos descreguts a colps de lectures, que a pesar de tot necessiten del mite ordenador que dóna sentit a l’existència i que reconforta perquè col·loca cada cosa en el seu lloc. No deixeu de llegir aquests dos textos magnífics en aquests dies de desfermada religiositat descafeïnada: tal vegada vos sentiu identificats.
Enllaços:
- Vocabulari de la Setmana Santa de Tarragona (les tradicions són les mateixes que aquí)
- Pàgina dedicada a l’obra de Joan Francesc Mira
18.03.2008
No, no, les gallines encara no juguen al pòquer. Ara, que la gallina monovera, en mans d’Heliaca, potser serà capaç algun dia de jugar al monte i si no, al xinxon, segur.
Gallines al “joquer” que no al “jòquer” vol dir que les gallines s’han “ajocat”, és a dir, que se n’han anat a dormir. El lloc on dormen és el “joquer” o el “jóc” o el “jaç”. Encara que el Diccionari Alcover-Moll precisa més i definix la paraula “joquer” com: “Barra o embarrat on dormen les gallines (or., occ., val.); cast. gallinero.”
Als galliners monovers hi havia unes estaques on es paraven les gallines per a dormir. Per això diu la dita que “la gallina de dalt, caga la de baix”. Una dita molt adequada per a descriure la lluita de classes, el desequilibri nord-sud, la immigració de supervivència, el problema de la brossa a Itàlia o certs conflictes veïnals en un bloc de pisos. D’altra banda, aquestes estaques solien acumular una quantitat de gallinassa indecent, per això diem, d’alguna cosa molt bruta, que “té més merda que el palo d’un galliner.”
La literatura al voltant del món dels corrals no té fi. De “vol gallinaci” és qualsevol cosa de poca categoria i en el seu origen és una expressió de Josep Pla que ha passat al llenguatge periodístic. Comparar les boques de certes dames refistolades o de certs senyors embafosos amb el cul d’una gallina també és cosa planiana:
El senyor Guardiola em dedica uns escarafalls cordialíssims, s’aixeca dret i em fa amb un gest del braç estilitzat i curvilini, posant la boca en forma de cul de gallina, una carícia a la galta.
Antoni Ródenas va dedicar unes erudites ratlles del seu D’Azorín i el país meu a l’expressió “com gall en garbera” que li havia llegit a Pla i que si li representava monoveríssima (no és Pla un Canyís empordanés, un pèl sofisticat, viatjat, i tocat i posat de barret dur?).
També diuen de qui té bona sort que “li ha eixit el sol a mitjanit”, o que “totes li ponen”, o que “li pon fins al pollastre”. I algú afirmava que col·locar el senyor Pizarro al Ministeri d’Economia era com “posar la rabosa a guardar les gallines”. Ja ho diu la dita carxera: “La rabosa, guardadora des gallines”.
Un error ridícul de parlant urbà i que he arribat a llegir en un diari important és dir (o escriure) que les gallines “posen” ous. Es tracta d’un imperdonable calc del castellà que usa una mateixa paraula “poner” per a dir dues coses diferents. Les gallines “ponen” (del verb “pondre”) ous. I els ous passats per aigua es “posen” (del verb “posar”) a l’ouera.
Tot això ve a compte d’un correu que m’envia María Luisa Román acompanyat d’una cançoneta popular molt bonica i de les fotos que il·lustren l’article:
«Ara que la pàgina va de gallines, he de dir que la nit de l’eclipsi de lluna del 21 de febrer, a més d’encontrar-me concentrada en enfocar la càmera, en assegurar el trespeus i demés, me vaig adonar del rebombori que venia d’una granja que hi ha prop de casa i que es va fer més fort quan se va fer fosc del tot; entre les gallines i els gossos pareixia que havia entrat la rabosa al corral. Pareix que animalets tinguen un sentit especial davant d’estos fenòmens de la natura.
I perquè no se perga en el temps vaig a incloure una dita monovera que diu així:
El sol ja se'n va a la posta
les gallines al joquer
Entre la mare i la filla
tiren el nóvio al carrer.
»
14.03.2008
Jordi Sevilla renunciava a la tasca àrdua d’endreçar el PSOE valencià, ho anunciava al seu blog: “Reconozco que no he sido capaz de mover las oxidadas palancas internas del cambio en el partido” -reconeixia.
Tant s’ha rovellat el sistema que ha arribat a semblar grandiós que hi haja un simulacre de debat cada 15 anys. Un debat a dues bandes, amb cinquanta condicions i en plena campanya electoral.
Trobem natural no conéixer quina cara tenen els candidats de la nostra circumscripció, que a tot estirar hauran pegat una volteta pel rodal un dia de campanya.
No trobem defecte en les llistes precintades que ens presenten els partits ni pensem que siga un contrasentit que el funcionament intern d’aquells que són part fonamental del sistema democràtic no ho siga gens. Entreteniu-vos llegint els 86 comentaris que acompanyen el post del rovell de Jordi Sevilla i vos fareu una idea.
La exclusió d’un gran nombre de ciutadans és una rutina. Alguns calculen que el nombre d’escons corresponent als vots blancs i rebutjats arribaria a 27. I no estem comptant els ciutadans que viuen amb nosaltres, treballen, paguen els impostos, hi crien els fills i no se’ls deixa acostar-se a un col·legi electoral.
Veiem perfecte (uns més que els altres i cadascú a la seua manera) que s’haja d’ensenyar Educació per a la Ciutadania als instituts (sembre li carreguen el mutxol als mateixos). L’Educació per a la Ciutadania s’aprén exercint com a ciutadans. I a nosaltres com a ciutadans se’ns demana que exercim una vegada cada quatre anys. Ens van ensenyar com es vota. Però no volen que aprenguem a discutir, a dubtar, a reclamar, a demanar.
A la Molt Noble Fidel i Lleial Ciutat de Monòver quina educació per a la ciutadania reben els seus joves ciutadans? Què poden aprendre sobre la participació ciutadana? Si posen TV Monòver quin concepte tindran del paper dels mitjans de comunicació públics? Quins ensenyaments per a exercir com a ciutadans rebran si sintonitzen un ple municipal? Quin sistema de valors facilita que un candidat arribe al govern de la Sala?
Porteu un bon i aspre paper de vidre, brotxa i abundants bidons de mini. Podeu començar per aquí:
-
El temps
Versions
-
