cròniques ultralocals

Un dia del mes d’abril al passadís d’un institut de Secundària d’Elda, a la zona castellanoparlant del País. Mentre el professor canvia de classe un alumne l’informa que a l’aula trobarà un nou company. El professor ja estava avisat des de feia una setmana i el comentari de seu deixeble li fa recordar el detall.

Suposa que és un alumne nouvingut i entra a l’aula amb el material de valencià per a no-valencianoparlants. Se’l troba en la primera filera, just davant de la taula del professor. Comença a parlar-li a poc a poc, li demana pel nom, pel seu país d’origen. L’alumne li contesta en un valencià fluid, sense accent. Diu que ve de l’IES Enric Valor de Monòver, que va arribar fa sis anys de Bolívia i que va estudiar al col·legi Ricardo Leal, un col·legi de línia en valencià, una escola d’immersió.

L’endemà el professor torna a tenir classe amb el grup. Hui toca llegir Momo, de Michael Ende. Els alumnes van llegint per torns, en veu alta. Quan el professor demana al nou alumne que llija es fa el silenci. L’alumne llig sense esforç amb una dicció impecable. Tots queden meravellats. La companya que seu al costat li fa una palmada a l’esquena. Un altre company diu en veu alta: “És que és de Monòver, és monover.”

Hi ha una prova millor de la capacitat d’integració que tenen els programes d’immersió? Si encara coneixeu algú que no ho estiga o que crega en les calúmnies de les emissores de l’espanyolisme radical, conteu-li l’anècdota, i si voleu dotar el vostre discurs de detalls tècnics, aprofiteu aquest article del professor Vicent Brotons, que en sap molt més que jo i que ho explica millor.

Raons per escolaritzar els nostres fills i filles als programes bilingües

VICENT BROTONS I RICO

Levante-EMV.com
01/04/2008
Opinión

La Unitat per a l´Educació Multilingüe de la Universitat d´Alacant (UEM-UA), des de l´objectivitat i el rigor científic de la seua tasca investigadora, formativa, assessora i divulgadora a favor de programes educatius plurilingües que potencien una escola oberta a una dimensió multicultural d´àmplia riquesa idiomàtica, recomana a mares i pares l´escolarització en els programes bilingües que oferta el sistema educatiu valencià, és a dir, Programa d´Immersió Lingüística i Programa d´Ensenyament en Valencià.

Deu raons per a fer-ho:

1. Escolaritzar-se en programes bilingües és l´única garantia per a dominar les dues llegües oficials: el castellà i el valencià.

2. Els programes bilingües, així ho demostren tots els estudis fets amb rigor universitari des de fa 30 anys, són absolutament eficients tant en el tractament de les dues llengües com en el dels contiguts de les altres àrees o matèries.

3. El caràcter precoç dels programes bilingües (comencen entre els 3 i els 7 anys) reforcen la garantia de domini profund de les dues llengües, fins i tot en aspectes com la pronunciació o les estructures diferenciades entre una i altra llegua.

4. L´alumnat que assisteix a un Programa d´Immersió Lingüística o a un Programa d´Ensenyament en Valencià està en millors condicions de seguir programes plurilingües que incorporen l´anglés, el francés o qualsevol altra llengua, durant l´ensenyament preobligatori i obligatori (3 a 16 anys).

5. La competència en la llengua -o llengües- que no parlen habitualment contribuix al desenvolupament de la pròpia.

6. Els programes bilingües són un ferrament privilegiat d´integració cultural, fins i tot per a l´alumnat de famílies d´altres països i que parlen altres llengües distintes al valencià o al castellà.

7. El fet que els programes bilingües hagen passat de 5.500 alumnes el curs 1984-1985 a 175.000 en l´actualitat, en un creixement continuat, és la més ferma garantia de la forta acceptació social que ha tingut d´entre les famílies.

8. Els mestres i les mestres, el professorat, més inquiet, innovador i compromés amb la seua professió i la societat valenciana actual és el que fa possible els programes bilingües des dels orígens, afegint-hi així un plus de qualitat educativa.

9. El Programa d´Immersió Lingüística i el Programa d´Ensenyament en Valencià assenten unes bases ben sòlides de domini de les dues llengües oficials que garantiran, en un futur, les exigències acadèmiques i professionals que puguen trobar els nostres fills i filles.

10. Els programes bilingües valencians reben el suport explícit de milers i milers de ciutadans i ciutadanes valencians -mares i pares, mestres, familiars, entitats, organismes, empreses privades, etcètera- organitzats arreu del territori: Castelló, València, Alacant, en Escola Valenciana-FEV, autèntica garantia social de compromís cívic amb la llengua i l´educació dels nostres fills i filles.

Vicent Brontons és Director de la Unitat per a l´Educació Multilingüe de la Universitat d´Alacant.

A Monòver apliquen un Programa d’Immersió Lingüística (PIL), el CEIP Cervantes, el CP Ricardo Leal i el CEIP Azorín, mentre que L’Arc de les Cases del Senyor segueix el Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV).

Entrades relacionades:

Trobada 2008

Esta vesprada s’ha clausurat la XII Trobada d’Escoles Valencianes de les Valls del Vinalopó a la Romana. La cadena que es va iniciar a Monòver fa tretze anys es manté a pesar de tot.

Però si hi ha una cadena que s’ha trencat hui, ha sigut la cadena de la representació institucional. Perquè enguany, per primera vegada en onze anys, cap representant del govern municipal monover s’ha dignat a fer-se visible per la Trobada. Hui, només els nanos i gegants representaven el nostre poble.1

Ja ho veieu, a estos nivells de desídia institucional i menyspreu civil hem arribat en este poble. Com si les desenes de monovers que conformen el col·lectiu dels pares i de les mares, dels mestres i dels nostres fills i filles que organitzen i participen en la Trobada no foren res més que púrria. Una completa, autèntica (i ridícula) vergonya.

  1. Aguardem que es restablisquen prompte del colp els nostres gegants.

Alfons VerdúVicent BeltranVíctor Cremades

Foto: D’esquerra a dreta, Alfons Verdú, Vicent Beltran i Víctor Cremades en un moment de les seues intervencions.

Ahir va tenir lloc a Novelda, al –com se sol dir– inigualable marc del casal del Centre Cultural Gómez-Tortosa, al carrer Major de la vila vinaloponera, en un dels punts calents de les rutes modernistes dels Països Catalans, la presentació del llibre El parlar de les Valls del Vinalopó, de Vicent Beltran, editat pel Centre d’Estudis Locals del Vinalopó.

M’hauran de disculpar els lectors d’Ultralocàlia la imperdonable badada que ha fet que no haja anunciat des d’aquesta pàgina la imminent presentació d’un llibre tan interessant. El culpable és el mateix excés de saturació laboral que fa que de tant en tant deixe aquest lloc pràcticament en guaret. A canvi i, mentre prepare una ressenya del volum, us acontente amb la crònica de la vetlada i la reproducció de les diapositives que s’hi van projectar.

L’acte el va encetar Víctor Cremades, regidor de cultura i cap de llista de la coalició Compromís per Novelda, en el paper d’amfitrió. Cremades va destacar l’aportació que el llibre feia al coneixement de la realitat lingüística de la comarca i el paper d’eina de treball per als docents. Va destacar la importància de la llengua com a patrimoni i com a tret de la personalitat col·lectiva d’un poble alhora que va manifestar el compromís del govern municipal de Novelda per contribuir a la divulgació i a la salvaguarda d’aquest bé patrimonial amenaçat.

A continuació, el jove filòleg novelder Alfons Verdú, va presentar l’autor fent un repàs per la seua trajectòria docent i investigadora i va situar l’estudi de Vicent Beltran en el lloc que li correspon entre els treballs anteriors sobre els parlars meridionals, des de la monografia liminar de Pere Barnils (1913), fins als treballs de Jordi Colomina i del novelder Brauli Montoya. La intervenció d’Alfons Verdú, exacta i sentida ensems, va deixar pas a la veu de l’autor.

Vicent Beltran va parlar de les seues vinculacions afectives amb la comarca de les Valls del Vinalopó i del seu interés primerenc pel parlar d’aquesta zona. Va repassar la nòmina dels prejudicis que els altres valencians solen tenir sobre aquesta part del País: secallosa i castellanitzada. Dues apreciacions que contrasten amb la visió dels estudiosos: els biòlegs valoren la seua biodiversitat i els lingüistes l’interés filològic d’aquestes àrees laterals i frontereres dels dominis lingüístics.

Tot seguit l’autor ens donava dades de la seua recerca: per a realitzar el seu treball s’ha valgut d’un qüestionari de quatre-centes preguntes passades a cent vint informants de vint-i-vuit nuclis de la comarca de les Valls de Vinalopó. A continuació feia un recorregut didàctic valent-se d’una part dels noranta-sis mapes en color que acompanyen l’estudi. Aquest recorregut va ser una mostra de bona filologia recreativa que va provocar en algun moment les rialles del públic i va crear un ambient distés i interessat alhora.

Per acabar la seua presentació, l’autor invitava els presents a estimar-se la pròpia parla i els docents a ensenyar tot allò que de genuí conté sense embadalir-se en les formes de valencià considerat genuí. Els invitava a no pronunciar les erres finals ni la i de ‘baix’, i a considerar admissible ‘aguardar’ o ‘avear’ o ‘aquí’.

Mentre arriba una ressenya més minuciosa, podem avançar que l’aportació més destacable d’aquest estudi respecte dels precedents de Barnils, Alcover, Sanchis Guarner, Colomina i Montoya és la seua visió més global i alhora més detallada de la comarca. D’altra banda, el treball de Vicent Beltran ha permés confirmar amb més dades allò que ja havien conclòs els altres: l’influx des del sud cap al nord-oest de l’antic català d’Oriola (Crevillent-Elx-el Fondó dels Frares-Novelda-la Romana) i la influència nord-sud del català del nord (Onil-Castalla-Petrer-Monòver-el Pinós-el Carxe-el Fondo de les Neus).

Entre les novetats destaca la inclusió del Fondó de les Neus en la varietat monovera, fet que concorda amb una repoblació monoverina del segle dívuit portada a la llum l’any passat; i, finalment, la valencianitat de la Canalosa, partida del Fondó de les Neus que es considerava un illot castellanoparlant.

A continuació teniu la presentació que es va projectar durant l’acte. Es tracta d’un arxiu pdf que es pot baixar si accediu a SlideShare. Compteu amb el permís de l’autor; l’arxiu es publica sota la llicència Creative Commons Reconeixement-No comercial.

Referència completa:

  • Vicent Beltran i Calvo, El parlar de les Valls del Vinalopó i del Carxe, Centre d’Estudis del Vinalopó, col. “Punt d’Encontre”, Petrer, 2008.

Enllaços:

Entrades relacionades:

temes: Celebracions, Cultura popular
etiquetes:

ANEM-(M)ON
XIQUES

Anem-(m)on xiques que hui és dia de berena
allà a la Rambla o a la Pedrera.
Jo no vull dir-vos que agarreu la borratxera,
lo que volem és passar un dia de primera.
Anem-(m)on xiques i no olvideu les cistelles
que són precises pa les parelles
en estos dies de tan goig i d’alegria
que ja en la vida no han de vindre més.
Después de ju(g)ar al rogle
i de saltar a comba
i correr les junqueres
que és un joc divertit.
Después posen acuerdo
pa la berena,
la dona busca a l’home,
la nòvia al seu marit.
Lleven de companyeros
als pollos postineros
que el xarleston i el tango
saben molt bé ballar
después quan ve la broma
de les llonganisses,
el plàtano i la tonya
i els ous trencats.

[Cançó de Mona tradicional de Monòver. Recollida de Remedios Guardiola. Transcripció d’Ester Limorti.

temes: Celebracions, Cultura popular
etiquetes:

cellpadding="2" cellspacing="2">
SANTA BÀRBARA
GUAPETA

Vaig a contar quatre coses
que en Monòver van passar
quan mo n’anàvem de mona
tots agarrats de la mà.

En la plaça de la Sala
s’ajuntaven quasi tots
pa formar la parelleta
i anar-se’n a l’estació.

Unos pugen en Botitos
perquè els fan molt mal els peus
i altres van en bicicleta
pa vore passar el correu.

Els fadrins i les fadrinetes
van cantant una cançó
lleven la cistella plena
davantal i mocador.

El rellotge de la Torre
quasi  sempre està parat
com si fóra un pensionista
d’eixos de la tercera edat.

Els mariatxis de Monòver
quasi sempre estan cantant
pa que estes festes de mona
duren quatre-cents mil anys.

A la Torre de Monòver
la cara li han arreglat
i el Castell que és el seu nóvio
s’ha quedat molt disgustat.

Si els moros mos visitaren
i  vegeren el Castell
segur que  mos denunciaven
per no  recordar-nos d’ell.

Santa Bàrbera guapeta
tu que estàs en el Porxet
si vols venir-te’n de mona (bis)
mosatros  t’acompanyem.

[Cançó de Mona composta pels antics Mariachis de Monòver, arreplegada i transcrita per Ester Limorti]