3. La Soledad com a exemple
Foto: Vicent Payà amb el vestit tradicional de la Soledad.
Estimat “confrare fart”,
tal i com et vaig avançar fa uns dies, parlaré de la confraria de la Soledad. En primer lloc, perquè és l’exemple més clar del canvi que s’ha produït en la Setmana Santa monovera i, en segon, i no menys important, per raons sentimentals que explicaré a continuació.
La meua estrena com a caputxo es va produir entre les files de la Soledad. Era inevitable, ja que mon tio Marcial (Marhuenda), germà de ma agüela Doloretes, havia sigut, juntament amb altres amics seus com Enrique Cardosa, els Palomares (Joaquín, Ramon i Tonet), Pepe Amat, Llorencet Amat… fundador d’aquesta germandat l’any 43. Com correspon a la tradició, el nét major va heretar la vesta, en el meu cas, de mon tio (encara no prou plorat) Vicent Payà, que era també el meu padrí. A ell, la vesta, se l’havia feta son tio Marcial.
En aquells temps, el vestit era tot negre amb un cinturó blanc i l’emblema de la Mare de Déu brodat, també en blanc, en la bavera del caputxo. Res més. S’entenia que la confraria que representava el dol de la Mare de Déu havia d’anar despullada d’accessoris mundans com podia ser la capa. Tampoc tenien tambors, ni falta que els feien perquè el dol no desitja una altra companyia que una bona marxa fúnebre com la que anava tocant darrere la banda de música. També eixien moltes dones vestides de teja. La imatge circulava damunt d’una carrossa. Era el que corresponia a un enterrament de primera, marxa fúnebre, ploraneres, acompanyants de rigorós i auster dol. Només hi havia un problema: que la gent no s’hi apuntava. Preferien les coloraines del Cristo o la capa que todo lo tapa i que vist molt.
Van haver de canviar a vore si s’apuntava gent jove. Es van col·locar capa. Van posar tambors, és a dir, el baix continu que agrada tant a la joventut. La banda va desertar perquè amb el rembombori de la percussió la marxa no se sentia. Finalment, es van desfer de la carrossa i es van comprar unes andes que van costar una substanciosa derrama. Ara la Soledad marxa, igual que els altres, aquí caic, allí m’alce, al toc de la campaneta i fent esses. Hem perdut per sempre el perfil de la Mare de Déu de la Soledad avançant severa per damunt de la gentada al ritme amortidor i seré de l’Artística. Què s’ha obtingut a canvi? Omplir les fileres de penitents.
Quina és la lliçó que podem traure de l’anèdota?:
Una: que tota festa viva evoluciona i que els canvis no són roïns perquè són un símptoma de vitalitat. Que l’adaptació als temps és la garantia de la seua perdurabilitat.
Una altra: que la setmana santa ha de descarregar-se de continguts simbòlics i transcendents, és a dir, religiosos en un món que s’ha fet profà. Que el preu que ha de pagar la festa religiosa si vol perdurar és el de la pèrdua de sentit i d’autenticitat.
El pròxim dia parlarem de la Passió, la Mort i la Ressurrecció.
Anteriors:
Continuació: Resposta a un confrare del Cristo (IV)
Per fi ens han arribat les respostes a les 
Efectivament, a continuació, els redactors del PGOU, no volen baixar del burro i pretenen justificar l’augment de l’alçària de les cases de la zona antiga que proposen (continua del fragment anterior):
