cròniques ultralocals
tema: Calendari
etiquetes:

Sant Pasqual

El dia de Sant Pasqual i els següents els pelegrins del tot el Vinalopó, l’Alacantí i el Baix Segura acudeixen a l’ermita de la Mare de Déu de Loreto, i a la cova del sant, situats al lloragaret de Montfort conegut com Orito (deformació popular de Loreto). En aquest lloc acudia el sant a pasturar el ramat que cuidava i hi va entrar en contacte amb els frares franciscans que hi construïen un convent per a l’orde. El 1564 es fa franciscà. Va morir a Vila-real el 1592. La seua vida la podeu llegir aquí, contada pel frare franciscà Julio Picó a partir de les notes autobiogràfiques que va deixar escrites el sant i que han tingut una transmissió atzarosa.

El pelegrinatge secular a Orito servia perquè els pelegrins feren vots davant el sant per demanar la seua intercessió i li portaren els exvots si la gràcia s’havia complit. Era també, com tot romiatge, una excusa per a l’esbarjo: dinar en el camp, passejar per la fira i festejar les parelles (segons el testimoni de Canyís en un escrit d’«El Pueblo» de Joaquim Amo, a principis de segle, on es descriu com els promesos aprofitaven el trontoll de carro per a arrimar-se).

La imatge de la Mare de Déu de Orito (o Loreto) es va trobar, segons la llegenda, el 1555 en aquell lloc. De la mateixa manera com es fa a Loreto (les Marques, Itàlia), la imatge pelegrinava per les parròquies properes durant tot l’any. Monòver també gaudia d’aquell privilegi ara perdut. Sabem per un treball de Baltasar Palicio1 que al segle XVIII a Monòver hi havia un carrer dedicat a Santa Maria de Loreto per la zona de la Forca. Si algun lector té més informació sobre aquesta qüestió o sobre d’altres d’aquesta entrada pot il·lustrar-nos afegint un comentari.

A Monòver, aquest dia, colles de xiquets treien a passejar un Sant Pasqualet damunt d’unes andes minúscules ornades de flors i ciris. La patuleia dels manyacos anava casa per casa demanant almoina mentre cantava aquesta cançó:


San Pascual bendito,
San Pascual Bailón,
santo milagroso,
santo del Señor [...]

Aquesta tradició perduda la va rememorar Paco Corbí amb la gràcia i la sensibilitat que el caracteritzen, en un article del darrer Programa de Festes: el podeu llegir aquí (pdf), per gentilesa de l’autor.

  1. “El desenvolupament urbà de Monòver durant el segle XVIII”, Programa de Festes 2001, Ajuntament de Monòver, pàg. 56-62. [tornar]

tema: Cultura popular
etiquetes:

El Cristo de Monòver

2. Els decibels

Una processó que es diu del Silenci, pot anar acompanyada de tants decibels? Hi ha la rebolica dels tambors i la del públic. La primera depén de vosaltres i tindria remei. La segona és més complicada de gestionar, però podria canviar si la processó baixara la seua intensitat sonora. L’any passat vau derrocar dues cases al vostre pas. No penseu que és excessiu?

L’actitud del públic és, en alguns casos, la del que va a un espectacle de masses. Alguns espectadors xarren en veu alta, criden, els sona el mòbil, es disparen flaixos, s’encenen focus per a gravar en vídeo… Tot el contrari del que demana un Dijous Sant. Si tens la paciència de llegir aquesta entrada que vaig publicar eixe dia i lliges també els capítols de La voluntad d’Azorín i de Purgatori de Joan Francesc Mira, si preguntes a persones majors, et podràs fer una idea de com es vivia el Dijous Sant a Monòver. Era un dia de penitència, recolliment, introspecció… silenci.

La solució, si voleu tornar a aquell esperit i voleu contagiar-lo als espectadors, és fàcil: no toqueu eixe dia, toqueu en sordina si es pot, toqueu d’una altra manera…

temes: El meu país, Eleccions 2007
etiquetes:

Juan Antonio BuendichoQuè ha fet Buendicho per a rebre d’esta manera? Què no ha fet Buendicho perquè li arreen tant? Va fer una moció? Ha sigut l’únic? Ha insultat? Més que els altres? No ha resultat ser el Gran Timoner, l’Estadista Gloriós-i-Indiscutible, el Líder Carismàtic? Hem conegut mai una figura d’eixes en este poble?

Buendicho no ha sigut pitjor polític que un altre i, en canvi, ha sigut millor que molts dels que, un any i un altre, o ara mateix, ocupen llocs d’eixida en les llistes precintades dels partits locals. Per què, doncs, li emboquen tant? Per què ha hagut d’aguantar insults com no se n’havien sentit abans a la Sala?

Buendicho té una virtut i només que en tinguera una i fóra esta, ja mereixeria un respecte. Era jove, tenia inquietuds, es va cansar de mirar els bous des de la barrera i criticar després. Va decidir afiliar-se a un partit, va arribar a ser-ne cap de llista i es va presentar a unes eleccions. A cara descoberta ha aguantat els temporals, l’ha encertat o s’ha equivocat. Això ja l’eleva per damunt de molts de nosaltres (dels que escrivim articles inofensius com este, dels que llancen anònims i fan política pels bars o per mitjà de persones interposades), de la majoria, doncs.

Tinc una imatge de Buendicho que em ve a la memòria cada vegada que veig com l’arrosseguen. És l’any 96. Estem ell i jo en la barra del Patio de Jonás. Havíem quedat uns quants per continuar la lluita per salvar les naus dels Mayorazgos i tal vegada crear una plataforma de defensa del patrimoni. No va aparéixer ningú més. Tots s’havien cansat. A la vista de l’èxit ens en vam tornar a casa. Ell es va fer polític. Jo no.

tema: Cultura popular
etiquetes:

La Soledat i el Cristo

La setmana passada apareixia publicat a Monòver.com un article extret d’Ultralocàlia. Es tractava de l’entrada que, sota el títol “El Cristo pujant al carrer Fonament”, s’havia publicat aquí el Dissabte Sant. L’article va aparéixer al fòrum de discussió d’aquest siti web local en un apartat que es diu “Pregón de Semana Santa”.

Cal que aclarisca, primer, que la meua intenció no era de participar en aquell fòrum amb un article publicat aquí feia tres setmanes; tot es va deure a la decisió del gestor d’aquell lloc web de “rebotar” el meu escrit en la seua pàgina. No li ho recrimine, alerta, perquè gràcies a Luis Andrés Pastor els meus articles troben lectors que d’altra manera no arribarien a visitar Ultralocàlia. Ara bé, algú podria interpretar malament les meues intencions. Res més lluny dels meus propòsits que ficar-me en un debat on un eixam de confrares portaven un mes amb els ciris en la mà espolsant-se de valent per això o per allò. Ja s’ho faran. No era eixa la meua guerra.

El cas és que un confrare del Cristo que figura que està fart de polèmiques, contestava molt amablement el meu escrit. Aquesta circumstància m’ha estimular a respondre-li i, de passada, a estendre’m en unes idees que havia insinuat d’una manera irònica i telegràfica en aquella antiga entrada d’Ultralocàlia.

Aquí va, benvolgut confrare del Cristo, la primera part de la meua resposta:

1. Els quilograms i els camions Pegaso

Quan dic que la Processó del Silenci està sobrecarregada de quilograms i compare les evolucions de les andes (atenció no dic res de les imatges que transporten) a la maniobra d’un camió Pegaso sense direcció assistida, em referisc al canvi que la irrupció d’aquestes lliteres monumentals ha provocat en les processons. Per un costat les ha alentint moltíssim. Per altre, les ha convertit en un espectacle quasi esportiu i que té poc a vore amb la religió. Les andes, finalment, han canviat l’estètica dels passos i, fins i tot, l’ètica de la festa. Però anem per parts.

L’alentiment de les processons és un fet incontestable. Per als espectadors esdevenen interminables. El Divendres Sant al matí algunes veus asseguraven que havíeu invitat la Dolorosa d’Alacant només per demostrar que encara es pot anar més a espai que vosaltres. El Divendres Sant, la processó de l’enterrament es fa eterna. Conten que la Soledad passa per uns carrers desolats en què el públic ha desaparegut fa una bona estona.

La qüestió estètica és més subjectiva. Les andes antigues estaven proporcionades a les imatges que transportaven, ara resulten grans. És molt evident en el vostre cas, però encara ho és més en el Sepulcre (la Soledad la deixaré per a després): el cos del Nostre Senyor passejat en aquell antic tabernacle fet de marbre i fusta, amb el cadàver molt a prop de les fileres dels espectadors, no té res a vore amb l’efecte que fan les despulles de Jesús en l’hectàrea quadrada en què jauen ara.

I l’espectacle, l’espectacle que ja existia abans. Recordaràs millor que jo aquells recorreguts impossibles que efectuàveu amb les andes antigues: pujant, baixant, acatxant-vos. Tot era més profà que religiós, més esport d’aventura que penitència devota. Ara l’espectacle continua en un encara més difícil: costera amunt, revolta aquí, campaneta, a terra, campaneta, amunt, campaneta, avant…

La qüestió ètica no em correspondria a mi apuntar-la. El preu de les andes, el que costen ara els ornaments… segurament el preu és massa poc cristià. Segurament els diners podrien servir per a fins més caritatius.

El pròxim dia continuarem amb els “decibels”.

Continuació: Resposta a un confrare del Cristo (II)

tema: Quadrets sense marc
etiquetes:

El vam vore un dissabte a la porta de les escoles. No era d’aquí. La mirada se li havia extraviat. Una cridadissa de zagalets escarransits. Un vol d’orenetes i la xerrameca d’uns teuladins. L’esclafit d’un regle en el palmell. El clarió que arrapa la pissarra en un esgarip esmolat. Pols a les sabates i una crosta de sang. Ploma, tinter i secant. El rés obligat. Un calbot. Firmes. A cubrirse. Numerarse. Un crucifix i José Antonio en blanc i negre. El Cara al sol i un capó. La manegada del garrot que pica l’escampilla. Va? Tira! Pedretes que es claven als genolls pelats i no fan mal. No es val a esquite. Gua a morir. Vam passar per la seua vora, entre la barana i la porta. Es va fer a un costat, tímid, encara ensonyat. Escoltà la parla familiar i s’estovà: la calor del braser li pujà per les cames. Somrigué, els ulls humits. Jo també venia a esta escola, digué.