cròniques ultralocals
16.05.2007
Gran promoció d’àtics al centre històric de Monòver
temes: Arquitectura i moralitat, PGOU
etiquetes:

Per fi ens han arribat les respostes a les al·legacions que vam presentar al projecte del PGOU monover el gener de 2006. Les ha redactades el gabinet de Pérez Guerras en la llengua de l’imperi i en la més estricta i confusa prosa processal.

Diu que han revisat les altures de la zona de la Torre, fet que havíem denunciat des d’aquestes pàgines:

No obstante, se han revisado las alturas en algunos entornos, com es el caso de la zona referente a la Torre, en el que se han bajado las alturas propuestas.

Cal recordar que es tractava (com podeu vore en el detall del plànol que reproduïm) de passar de planta baixa i una altura més cambra a planta baixa més dos altures, més àtic. Efectivament, a continuació, els redactors del PGOU, no volen baixar del burro i pretenen justificar l’augment de l’alçària de les cases de la zona antiga que proposen (continua del fragment anterior):

Sin embargo, permitir un ático en el casco antiguo no supone aumento de volumen ya que lo único que se pretende con esta medida es legalizar el uso vívidero [sic] de la baja-cubierta, uso que se ha venido dando de forma tradicional en el casco antiguo de Monóvar.

La “baja-cubierta” vol dir la “cambra”, “cambreta” o “porxi”, segons la tipologia de la casa. És a dir, aquell espai situat davall de les motlades que servia per a tenir uns cabassos, un alforí o dos, alguns rastres d’alls i cebes, un canyís de tomates o de figues seques, melons d’olor, o per a posar algun colomer o unes gallines. Perfecta la proposta, una altura més i en la cambreta et fas un àtic vividero, reculat, això sí, que no sobreïsca massa. I tot –Oh, miracle!–, sense fer més volum.

A cotinuació teniu una mostra de dos àtics del carrer Colomer:

Detalls del plànol del PGOU (2006) per al centre històric:

Entrades anteriors sobre aquest tema:

12.05.2007
Resposta a un confrare del Cristo (III)
tema: Cultura popular
etiquetes:

3. La Soledad com a exemple

Vicent Payà vestit de la Soledad

Foto: Vicent Payà amb el vestit tradicional de la Soledad.

Estimat “confrare fart”,

tal i com et vaig avançar fa uns dies, parlaré de la confraria de la Soledad. En primer lloc, perquè és l’exemple més clar del canvi que s’ha produït en la Setmana Santa monovera i, en segon, i no menys important, per raons sentimentals que explicaré a continuació.

La meua estrena com a caputxo es va produir entre les files de la Soledad. Era inevitable, ja que mon tio Marcial (Marhuenda), germà de ma agüela Doloretes, havia sigut, juntament amb altres amics seus com Enrique Cardosa, els Palomares (Joaquín, Ramon i Tonet), Pepe Amat, Llorencet Amat… fundador d’aquesta germandat l’any 43. Com correspon a la tradició, el nét major va heretar la vesta, en el meu cas, de mon tio (encara no prou plorat) Vicent Payà, que era també el meu padrí. A ell, la vesta, se l’havia feta son tio Marcial.

En aquells temps, el vestit era tot negre amb un cinturó blanc i l’emblema de la Mare de Déu brodat, també en blanc, en la bavera del caputxo. Res més. S’entenia que la confraria que representava el dol de la Mare de Déu havia d’anar despullada d’accessoris mundans com podia ser la capa. Tampoc tenien tambors, ni falta que els feien perquè el dol no desitja una altra companyia que una bona marxa fúnebre com la que anava tocant darrere la banda de música. També eixien moltes dones vestides de teja. La imatge circulava damunt d’una carrossa. Era el que corresponia a un enterrament de primera, marxa fúnebre, ploraneres, acompanyants de rigorós i auster dol. Només hi havia un problema: que la gent no s’hi apuntava. Preferien les coloraines del Cristo o la capa que todo lo tapa i que vist molt.

Van haver de canviar a vore si s’apuntava gent jove. Es van col·locar capa. Van posar tambors, és a dir, el baix continu que agrada tant a la joventut. La banda va desertar perquè amb el rembombori de la percussió la marxa no se sentia. Finalment, es van desfer de la carrossa i es van comprar unes andes que van costar una substanciosa derrama. Ara la Soledad marxa, igual que els altres, aquí caic, allí m’alce, al toc de la campaneta i fent esses. Hem perdut per sempre el perfil de la Mare de Déu de la Soledad avançant severa per damunt de la gentada al ritme amortidor i seré de l’Artística. Què s’ha obtingut a canvi? Omplir les fileres de penitents.

Quina és la lliçó que podem traure de l’anèdota?:

Una: que tota festa viva evoluciona i que els canvis no són roïns perquè són un símptoma de vitalitat. Que l’adaptació als temps és la garantia de la seua perdurabilitat.

Una altra: que la setmana santa ha de descarregar-se de continguts simbòlics i transcendents, és a dir, religiosos en un món que s’ha fet profà. Que el preu que ha de pagar la festa religiosa si vol perdurar és el de la pèrdua de sentit i d’autenticitat.

El pròxim dia parlarem de la Passió, la Mort i la Ressurrecció.

Anteriors:

Continuació: Resposta a un confrare del Cristo (IV)

11.05.2007
Sant Pasqual
tema: Calendari
etiquetes:

Sant Pasqual

El dia de Sant Pasqual i els següents els pelegrins del tot el Vinalopó, l’Alacantí i el Baix Segura acudeixen a l’ermita de la Mare de Déu de Loreto, i a la cova del sant, situats al lloragaret de Montfort conegut com Orito (deformació popular de Loreto). En aquest lloc acudia el sant a pasturar el ramat que cuidava i hi va entrar en contacte amb els frares franciscans que hi construïen un convent per a l’orde. El 1564 es fa franciscà. Va morir a Vila-real el 1592. La seua vida la podeu llegir aquí, contada pel frare franciscà Julio Picó a partir de les notes autobiogràfiques que va deixar escrites el sant i que han tingut una transmissió atzarosa.

El pelegrinatge secular a Orito servia perquè els pelegrins feren vots davant el sant per demanar la seua intercessió i li portaren els exvots si la gràcia s’havia complit. Era també, com tot romiatge, una excusa per a l’esbarjo: dinar en el camp, passejar per la fira i festejar les parelles (segons el testimoni de Canyís en un escrit d’«El Pueblo» de Joaquim Amo, a principis de segle, on es descriu com els promesos aprofitaven el trontoll de carro per a arrimar-se).

La imatge de la Mare de Déu de Orito (o Loreto) es va trobar, segons la llegenda, el 1555 en aquell lloc. De la mateixa manera com es fa a Loreto (les Marques, Itàlia), la imatge pelegrinava per les parròquies properes durant tot l’any. Monòver també gaudia d’aquell privilegi ara perdut. Sabem per un treball de Baltasar Palicio1 que al segle XVIII a Monòver hi havia un carrer dedicat a Santa Maria de Loreto per la zona de la Forca. Si algun lector té més informació sobre aquesta qüestió o sobre d’altres d’aquesta entrada pot il·lustrar-nos afegint un comentari.

A Monòver, aquest dia, colles de xiquets treien a passejar un Sant Pasqualet damunt d’unes andes minúscules ornades de flors i ciris. La patuleia dels manyacos anava casa per casa demanant almoina mentre cantava aquesta cançó:


San Pascual bendito,
San Pascual Bailón,
santo milagroso,
santo del Señor [...]

Aquesta tradició perduda la va rememorar Paco Corbí amb la gràcia i la sensibilitat que el caracteritzen, en un article del darrer Programa de Festes: el podeu llegir aquí (pdf), per gentilesa de l’autor.

  1. “El desenvolupament urbà de Monòver durant el segle XVIII”, Programa de Festes 2001, Ajuntament de Monòver, pàg. 56-62. [tornar]

11.05.2007
Resposta a un confrare del Cristo (II)
tema: Cultura popular
etiquetes:

El Cristo de Monòver

2. Els decibels

Una processó que es diu del Silenci, pot anar acompanyada de tants decibels? Hi ha la rebolica dels tambors i la del públic. La primera depén de vosaltres i tindria remei. La segona és més complicada de gestionar, però podria canviar si la processó baixara la seua intensitat sonora. L’any passat vau derrocar dues cases al vostre pas. No penseu que és excessiu?

L’actitud del públic és, en alguns casos, la del que va a un espectacle de masses. Alguns espectadors xarren en veu alta, criden, els sona el mòbil, es disparen flaixos, s’encenen focus per a gravar en vídeo… Tot el contrari del que demana un Dijous Sant. Si tens la paciència de llegir aquesta entrada que vaig publicar eixe dia i lliges també els capítols de La voluntad d’Azorín i de Purgatori de Joan Francesc Mira, si preguntes a persones majors, et podràs fer una idea de com es vivia el Dijous Sant a Monòver. Era un dia de penitència, recolliment, introspecció… silenci.

La solució, si voleu tornar a aquell esperit i voleu contagiar-lo als espectadors, és fàcil: no toqueu eixe dia, toqueu en sordina si es pot, toqueu d’una altra manera…

10.05.2007
Què ha fet Buendicho?
temes: El meu país, Eleccions 2007
etiquetes:

Juan Antonio BuendichoQuè ha fet Buendicho per a rebre d’esta manera? Què no ha fet Buendicho perquè li arreen tant? Va fer una moció? Ha sigut l’únic? Ha insultat? Més que els altres? No ha resultat ser el Gran Timoner, l’Estadista Gloriós-i-Indiscutible, el Líder Carismàtic? Hem conegut mai una figura d’eixes en este poble?

Buendicho no ha sigut pitjor polític que un altre i, en canvi, ha sigut millor que molts dels que, un any i un altre, o ara mateix, ocupen llocs d’eixida en les llistes precintades dels partits locals. Per què, doncs, li emboquen tant? Per què ha hagut d’aguantar insults com no se n’havien sentit abans a la Sala?

Buendicho té una virtut i només que en tinguera una i fóra esta, ja mereixeria un respecte. Era jove, tenia inquietuds, es va cansar de mirar els bous des de la barrera i criticar després. Va decidir afiliar-se a un partit, va arribar a ser-ne cap de llista i es va presentar a unes eleccions. A cara descoberta ha aguantat els temporals, l’ha encertat o s’ha equivocat. Això ja l’eleva per damunt de molts de nosaltres (dels que escrivim articles inofensius com este, dels que llancen anònims i fan política pels bars o per mitjà de persones interposades), de la majoria, doncs.

Tinc una imatge de Buendicho que em ve a la memòria cada vegada que veig com l’arrosseguen. És l’any 96. Estem ell i jo en la barra del Patio de Jonás. Havíem quedat uns quants per continuar la lluita per salvar les naus dels Mayorazgos i tal vegada crear una plataforma de defensa del patrimoni. No va aparéixer ningú més. Tots s’havien cansat. A la vista de l’èxit ens en vam tornar a casa. Ell es va fer polític. Jo no.