cròniques ultralocals

Quan s’alça la ponentada, quan aquest vent cabut i destarotat s’entaula, quan es fa l’escampadissa de les teules revolades, les persianes toquen l’acordió i les antenes pentinen l’aire amb el seu udol llastimós. Quan es fa el bolic dels salicorns arutlats en cada cornial i el cel es mostra agranat, rutilant i desafecte com una pupil·la sense parpelles, me’n recorde d’aquesta dita nostra tan extremada. Tantes guerres que ens van venir d’aquell costat… Talar, afogar, barrejar: el saqueig, l’incendi i la mort venien de ponent.

L’any que es posava en marxa Ultralocàlia, arribava a les llibreries un volum il·lustrat: Oficis tradicionals valencians, publicat per l’editorial Tàndem. Els autors, Abel Soler, Ramon Yago i Rafa Jordà, estudien els següents oficis tradicionals: ceramista, torroner, palmerer, almasserer, cerer, paperer, esparter, pastisser, vidrier, granerer, pastor, llaurador, teixidor, moliner, pedrapiquer, artista faller, xocolater i coeter. De cadascun dels oficis es mostra l’exemple d’un menestral i d’un poble. En el cas de la ceràmica, Manises; si és el torroner, de Xixona, és clar 1. En cada capítol se’ns fa un repàs de la història, les tècniques, la matèria primera, les eines, els processos d’elaboració. El text s’acompanya d’un bon grapat d’il·lustracions de gran format.

El capítol dedicat al picapedrer es titula “L’art de traure i picar la pedra a Monòver” i parla de les pedreres de la Pedrera, l’Almorquí i la Cavarrasa; del procés d’extracció de la pedra amb la maça, la falca i el perpal; de la transformació de la pedra als tallers; de les principals obres eixides de Monòver. També es publiquen unes fotos de les pedreres, del picapedrer Juan López treballant i de les cases del carrer País Valencià més emblemàtiques: la Casa de les Boles i la de Carlos Tortosa.

 

Fitxa completa: SOLER, Abel/YAGO, Ramon/JORDÀ, Rafa, Oficis tradicionals valencians, Tàndem Edicions, 2004.

  1. La llista completa d’oficis i pobles és aquesta:Ceramista: Manises; torroner: Xixona; palmer: Elx; almasserer: Muro d’Alcoi; cerer: Albaida; paperer: Banyeres de Mariola; esparter: Atzeneta d’Albaida; pastisser: mestre Mora d’Ontinyent; vidrier: l’Olleria; granerer: Torrent; pastor: Morella; llaurador: l’Alcúdia; teixidor: Alcoi; moliner: Requena; pedrapiquer: Monòver; artista faller: València; xocolater: la Vila Joiosa; coeter: Godella. [tornar]

temes: Cultura popular, Donotes i homenots
etiquetes:

Joan Pellicer

La notícia de la mort sobtada de l’etnobotànic Joan Pellicer, s’escampava al llarg del dia per tots els àmbits (1). En la nota que ha publicat la seua editorial, Edicions del Bullent, podeu conéixer la seua biografia i els seus llibres (2). Kikirikú també li ha dedicat una entrada del seu blog (3).

tema: Educació ultralocal
etiquetes:

Pepa Guardiola m’envia aquesta presentació que no em puc estar de compartir amb vosaltres. Es tracta d’una d’aquelles presentacions que circulen de correu en correu sense que al final es conega l’autor. Una mostra de cultura popular contemporània. La lletra és d’un tal René Rossero que no he pogut identificar. Obriu els altaveus, cliqueu damunt la imatge, i a gaudir.

Recorda mestr@

tema: Arquitectura i moralitat
etiquetes:

No al PGOU de Monòver

El dissabte em va passar un succeït, una anècdota aparentment banal, indigna tal vegada de ser reportada aquí. Una anècdota, malgrat tot, il·luminadora. Una anècdota que val per un tractat d’urbanisme i mitja secció d’«Arquitectura i moralitat» d’este blog.

El fet va ser que, estant a Claus i Broques amb els meus fills (un que encara va en el carro i l’altra agafada de la mà), una persona a qui conec de vista, se m’adreça i em diu que ha vist les meues cartilles d’estalvis oblidades en un caixer automàtic de la localitat. Efectivament, feia tres quarts d’hora que havia passat per aquell caixer per tal d’actualitzar la llibreta i m’havia deixat totes les altres allà mateix. Espantat, me’n vaig pitant al lloc de l’oblit i deixe els xics a càrrec dels comerciants. Quan arribe al caixer, una altra persona que també havia conegut les llibretes d’estalvis, les portava a la mà per deixar-me-les a la bústia de casa. Quan vaig tornar al comerç el meus xiquets estaven aguardant-me tan tranquils.

I ara ve la lliçó: el poble que jo vull és un poble on encara poden passar coses com esta. Coses possibles perquè la dimensió de l’urbs és de la grandària de les persones. Un poble on un veí no és encara un contribuent, un consumidor, un, algú, una ombra, un que passa.

El poble que jo vull és la cara lluent de la Lluna.

El poble que no vull és la cara fosca: el poble dels PAIs, de les 50.000 ombres, de les urbanitzacions amb guàrdies, heliport i camp de golf.

P.S.: A totes les persones que he citat i a qui no puc anomenar pel nom, gràcies.

Enllaços: