L’amic Toni Llobet, biòleg i dibuixant de la natura, de qui vam comentar el seu pòster sobre l’aviram autòcton que va publicar la revista Presència, m’envia des del Pla de l’Estany la foto d’este pollastre o quasi-gall de pota blava del Prat. Dic, quasi-gall perquè segons ens aclareix el seu amo es tracta d’un pollastre bord, un travessat de gallina del Prat (la que apareix darrere en la foto), i de Flor d’Ametler, un gall, segons Llobet “petit, pintat de blanc i negre”. El pollastre de Toni és quasi com un del Prat, almenys pel que fa a la mida, la coloració general, la cresta i les orelletes, no en canvi pel pigallat negre del pit i per l’absència de les característiques potes blaves o pissarrenques dels Prat.
El galls de pota blava del Prat, tenen un segell de qualitat anomenat Indicació Geogràfica Protegida, una mena de denominació d’origen, que no impedeix, però, que acaben als forns i les graelles del veïnat, especialment per Nadal. El mateix li passarà al mascle gallinaci que il·lustra esta entrada de hui, un encrestat i polit exemplar que en el moment d’escriure estes ratlles potser es trobarà ja en capella al corredor de la mort del galliner banyolí. És la selecció artificial: l’amo fa de selector, i un dia o altre, especialment si és Nadal, toca esmolar el ganivet. Sempre pot passar que el pollastre siga espavilat i se’n vaja de músic amb el gat, el gos i el ruc, però estes coses només passen als contes.
A Monòver també anaven així les coses. Nadal és temporada de sacrificis i la pitjor part se l’emporta l’aviram, seguit dels corderets de llet. Al Principat liquiden els pollastres i a Monòver, també, però posats a matar s’ha preferit el titot, indiot, gall d’indi o, per dir-ho de la manera bàrbara que gastem a Monòver: el pavo.
Dels indiots sacrificats Joaquim Amo va fer una bella faula nadalenca que anomenà “Memòries d’un pavo”, que va eixir publicada al setmanari que dirigia, El Pueblo, allà per la primera dècada del segle XX. De la remota antigor monovera circula també una estampa, no sé si obra del fotògraf Arturo Cerdá, on apareix el venedor d’aviram sacrificial en plena transacció al mig del carrer envoltat d’un estol de titots negres que intenta governar amb una canya.
Les llocades d’indiots es preparaven quan començava l’any, eren llocades de quinze a vint ous si els havia de covar la pava o de dos o tres si la lloca era una mericana. El titot monover era negre, petit, podia pesar entre 7 i 8 kilos, molt menys que els actuals galls d’indi blancs que en poden fer fins a 18. La criança durava un any i es feia a base de panís. Quan arribava la vespra de les festes de Nadal, els titots es mostraven nerviosos, agressius i tot. Eren vells, estaven fins als nassos de l’abstinència sexual a què es veien sotmesos i es passaven el dia fent el polit, que és com es diu al ventall que formen amb les plomes de la cua. Conten que el titot de la tia Antònia, que habitava al carrer Segura, en un galliner dalt del terrat, es llançava enfurismat darrere dels visitants desprevinguts i els acaçava els garrons escales avall fins a la porta del carrer.
L’execució d’un titot negre no era cosa fàcil, calien dos botxins, un que li subjectava les ales amb els genolls i un altre que li tallava el coll amb la ganiveta esmolada. L’animal no sempre es resignava a la seua sort, l’agonia l’enfortia i es conten nombrosos relats de titots corrent amb el cap penjant. L’indiot degollat es dessagnava lentament, la sang s’arreplegava en una platereta i servia per a fer facegures. A continuació el cadàver s’escaldava i llavors es desplomava.
Una vegada desplomat es trinxava. Del pit greixoset es feien filets per a rostir. Les cuixes, les ales, les potes, el coll i l’espinàs s’aprofitaven per al putxero o els gaspatxos. El pap o butxe els xiquets l’inflaven i es feien una bomba, bufa o globus casolà. La resta, barba, moc i bec o pico, com diu la nadala popular, era per a Lluciano, cosa que vol dir que no valien res:
Esta nit maten el pavo
a ca Antonieta Patrício
i a Lluciano aguarden
la barba, el moc i el pico
La figura del pavo desplomat és la imatge de la mort en una divertida rondalla o facècia popular. Eixa que diu que hi havia un que es passava i la nit i el dia enllitat desitjant la mort i imaginant-se com seria. Un dia que ho demana, li diuen que la mort era un pavo pelat. Convençut que vindria un titot escaldat a emportar-se’l d’esta vida, un dia els familiars li solten l’indiot pelat dins l’habitació amb una bombeta damunt del cap. Ell que veu venir la mort, s’alça d’un bot i atressa a córrer cames ajudeu-me.
El titot, indiot, gall d’indi o pavo és el protagonista d’una altra cançó de nadal dels motxilleros (eixes colles de xiquets mascarats que esta vesprada potser recorreran les cases del poble demanant l’aguinaldo), un retafil que, mascarat, i amb samarra i sarró, vos cante tot fregant la pandorga:
Passen bones festes,
festes de Nadal,
bones facegures
i un pavo ben gran.
